Babel

Des de temps bíblics vivim sota la maledicció de la Torre de Babel. Condemnats a parlar llengües diferents (unes sis mil avui dia), vaguem per la terra condemnats a la incomprensió mútua. O potser no és exactament això. Pensem en el que passa entre parlants d'una mateixa llengua. Si les coses fossin tan fàcils sembla que entre parlants d'una llengua comuna no hi hauria d'haver malentesos. Dita una frase, tema resolt. L'experiència, però, ens diu que la major part del temps que dediquem a parlar amb els altres es dedica a superar malentesos. A vegades un arriba a preferir la incomprensió pura i dura. Almenys així les coses són clares i no cal donar-hi voltes. No ens entenem i prou. La realitat, però, és que ens passem la vida traduint entre parlants d'una mateixa llengua. Parlar, sempre, és traduir. La situació europea –més enllà de les anècdotes electorals– posa en evidència que la llengua dels europeus és la traducció. I cada dia més el multilingüisme és percebut com una benedicció. Si assumim que tota comunicació implica traducció no té sentit desfer-se de cap de les llengües del món. Sense la condemna de Babel estaríem més avorrits que un mort expressant-nos en aquella llengua en la qual Déu comentava la jugada a Adam, allà al paradís: una llengua perfecta, immutable, que s'hauria conservat a base d'evitar qualsevol malentès i en la qual tot s'entendria amb precisió i a la primera. En un entorn comunicatiu d'aquesta mena el gran negoci de Movistar seria impensable. Gràcies al malentès, en canvi, el món es mou. La xerrameca és constant i obliga a la discussió i l'intercanvi, és a dir, al pensament. El que es pugui perdre en l'acte de traduir és només el petit peatge per celebrar el goig de viure en un paisatge lingüístic frondós i d'assumir amb naturalitat que la llengua dels europeus és la traducció. Un influent europeu del XVI, l'emperador Carles V, tenia molt clara la seva estratègia multilingüe: «Parlo castellà amb Déu, italià amb les dones, francès amb els homes... i alemany amb el cavall.»