Horta, Picasso i eòliques

Ara que fa cent anys que Picasso va visitar per segona vegada Horta de Sant Joan, el Centre-Museu d'aquesta vila de la Terra Alta organitza, fins al setembre, la corresponent commemoració. Ara ja no és gaire complicat, des del centre demogràfic massiu del país, que és l'àrea de Barcelona, desplaçar-s'hi per unes hores o dies i contemplar el paisatge d'aquesta comarca, que fa cinquanta anys el poeta Joan Perucho (que havia estat jutge a Gandesa) trobava «desemparat», en el sentit d'una puresa que no semblava d'eixe món. Com pot imaginar-se, amb el temps passat des d'aleshores, el paisatge general (urbà, humà i físic) ha tingut variacions, però no tantes si es compara amb la fesomia del litoral, que una vegada, parlant de Calafell, un altre poeta, José-Agustín Goytisolo, deia que «no el coneixeria ni la mare que el va parir», en el sentit, lògicament, que cada cop és més com eixe món.

Els poetes, ja se sap, sempre són una mica exagerats (han de repetir molts cops coses elementals), però, també tot sovint, l'encerten. I un tercer poeta (tan gran com els esmentats), Josep Palau i Fabre –juntament amb el mateix Perucho, que l'hi portà–, va tenir l'encert, cap a les primeries dels anys seixanta, de visitar Horta a la recerca dels records picassians de 1898 i 1909, quan el pintor –convidat per Manuel Pallarés, amic i artista d'Horta– hi efectuà dues llargues estades, de les quals marxà trasbalsat de tanta emoció, que un bon dia de 1969 (ara fa quaranta anys), rebent una delegació local que el visitava a la Costa Blava (els senyors de l'Ajuntament Joaquim Cortès i Joaquim Ferràs i la senyora María José Prats), va dir-los: «Tot el que sé, ho he après a Horta.»

I quan deia Horta (el poble, la gent, els camps, els masos, els animals), deia, també, el gran massís muntanyós dels Ports, amb els tòtems geològics de les Roques de Benet, prop de les quals Picasso, amb Pallarès, va dur-hi vida salvatge a la recerca de les «emocions pures», i deia, igualment, la muntanya de Santa Bàrbara, prodigi cònic de la naturalesa, icona permanent dels seus ulls i dels seus pinzells, talment com per a Cézanne fou Sainte-Victoire, allà a la dolça Provença.

Doncs tot aquest món de vastituds celestials d'Horta, de vents de dalt i de verds tendríssims als camps, de perennitats muntanyenques i d'«august silenci» (per dir-ho com Perucho), tot aquest món tan «desemparat» durant tants anys, entre l'abandonament del franquisme i l'emigració agrària, amb les dificultats posteriors dels temps democràtics de la globalització, tot aquest món comença a conviure amb una revolució energètica que és la que, a nivell també global, ha de salvar el món: les energies renovables i, en aquest cas, l'eòlica en particular.

Des de fa deu anys la polèmica està servida, entre les plataformes de defensa comarcal, els ajuntaments, la Generalitat i les empreses. Tant és que, els uns i els altres, sobretot les institucions polítiques i el món empresarial, siguin d'un dels dos partits majoritaris que han decidit les coses; el cas és que, amb els preus de l'agricultura enfonsats, amb un crònic dèficit d'inversions i planificacions econòmiques i amb les nuclears d'Ascó a trenta quilòmetres vomitant milions de quilowatts cap a les grans àrees urbanes, en aquestes circumstàncies –que s'arrosseguen, per tant, des de fa molts anys– el poder polític a Catalunya va assentar les bases –en vista de la crisi del model de combustibles fòssils i el canvi climàtic– perquè aquests mateixos territoris, que fa quaranta anys acolliren nuclears, ara acullin aerogeneradors i en quantitats que la gent conscienciada dels pobles –en vista dels tractes i condicions generals que imposen les empreses– troba abusives.

És com la crisi econòmica: intenten arreglar-la, amb els mateixos mitjans, els qui, en el fons, han ajudat a provocar-la. Igual amb la crisi energètica: els antics valedors de l'energia nuclear ara avalen la promoció de les renovables i es valen, naturalment –sense que els importin gaire, per no dir gens, les afectacions ambientals–, d'aquests antics i extensos espais agraris i muntanyencs perifèrics –Picasso s'hi inspirà fa cent anys i hi ha començat una esperançada i incipient activitat de turisme respectuós–, en nom d'energies no contaminants, per disposar d'una infraestructura d'espai que acabarà malmetent camins, ampliant en excés carreteres i, en definitiva, esventrant els paisatges d'aquestes muntanyes.