Incomoditats, civilització i coherència

Viure a occident, en una ciutat mitjana, capital de província, ubicada en un territori privilegiat i transfronterer, té un munt d'avantatges. I també té, com a totes les poblacions d'aquest món civilitzat, alguns inconvenients inherents al fet de gaudir d'infraestructures considerades per tots bàsiques i imprescindibles.

Per exemple, volem que les persones drogodependents rebin l'atenció necessària i es dirigeixin a un centre on siguin atesos amb les millors condicions. Ara bé, millor que aquest espai estigui dos o tres carrers més enllà del nostre habitatge per no haver de veure com, quan la necessitat de la dosi es fa evident, tot el cos tremola i no es controlen els espasmes. Defensem que les malalties mentals deixin d'estar estigmatitzades i que el seu tractament es faci en les millors i més agradables condicions; però, si el centre de salut mental és al costat de casa i quan passegem se'ns creuen persones amb la mirada dispersa, perduda o amb uns ulls inquisidors, aleshores se'ns fa incòmode i arrufem al nas. Ens sembla bàsic tenir contenidors a prop per tal que la brossa diària generada no s'acumuli i ens embruti la llar, però millor que estiguin davant de l'immoble del costat i així les incomoditats, les olors i la fressa de la recollida les patiran uns altres. Volem una civilització còmoda, fàcil, sense inconvenients i que ens amagui el que no ens agrada. Això no existeix. Tot té un preu.

A Girona l'equip de govern ha donat llum verd a un nou complex per al tractament de residus que modernitzarà i ampliarà les instal·lacions actuals donant servei als municipis de tota la comarca. L'oposició se'n fa creus que la ciutat hagi de ser seu d'aquesta macroinfraestructura i qüestiona la necessitat, la ubicació i l'eficàcia de tot plegat. Torna a ser una imatge trista la de buscar paràmetres de discòrdia en allò que és cabdal per a tots i que, en funció del paper de l'auca que ens toca fer o d'un joc estratègic i de desgast que volem provocar, s'assumeix com a bandera.

De tant en tant, com a signe de maduresa i perquè la clivella entre ciutadania i representants no es faci cada vegada més profunda, estaria bé donar exemple. Ser coherents i, des de la responsabilitat del càrrec que s'ocupa, no només buscar el desgast del contrincant (estratègia caducada i sense sentit), i donar suport a decisions delicades, necessàries i imprescindibles, tot demanant, això sí, que s'acompleixin les condicions per a un bon servei.