la tribuna
Els poetes i la crisi
Sobta la manca de compromís davant la crisi ecològica i econòmica dels nous poetes. Avui dia la majoria estan obsessionats pel lluïment i les floritures amb la llengua
Els polítics prefereixen apartar els poetes del poble i de la terra. els volen funcionaris, servils d'un sistema paradoxalment en crisi. I per això honoren i premien els que malden per ser-ho
El 16 de maig passat vaig fer el camí de l'exili que ens proposà la Institució de les Lletres Catalanes; una excel·lent iniciativa correctament organitzada.
De can Perxés –la immensa casa pairal del terme d'Agullana, últim refugi de la República Catalana– al coll de la Manrella, hi teníem una llarga i feixuga excursió. Havíem de passar per les masies de can Carreras i de can Mallol travessant boscos d'alzines sureres centenàries molt ben cuidats. Caminàrem per boscúries i de tant en tant trobàvem rierols refrescants d'aigües pures. El trajecte passà una estona sota una línia elèctrica i pensàrem en la desfeta que ocasionarà la molt alta tensió ferint aquestes terres. On són, em pregunto, els poetes conscients per versificar aquest proper atemptat ambiental com va ser Maria Àngels Anglada contra els projectes d'urbanitzar els aiguamolls de l'Empordà.
Ens imaginàrem l'angoixa dels escriptors i poetes que van remuntar aquesta serpentejant ruta per arribar a la França lliure (la dels inhumans camps de refugiats!), perseguits pels avions feixistes; turmentats pel que deixaven enrere en aquelles gelades nits de gener del 39. Els espies de Franco ja havien notificat que can Perxés era el darrer lloc d'acolliment del govern i del president Companys. El perill d'un bombardeig era imminent i calia fugir remuntant la carena pirinenca fins a albirar el majestuós Canigó. Tenia interès a fer aquest itinerari literari i paisatgístic, especialment perquè va ser el camí que va triar per fugir Joan Oliver (Pere Quart). Me n'havia parlat més d'una vegada en les visites que li feia al seu pis de la Travessera de les Corts, prop del camp del Barça.
Quan Oriol Izquierdo, director de la institució, i els seus col·laboradors ens feien aturar la marxa per llegir-nos textos de les memòries d'aquells lletraferits republicans, vaig pensar en l'exili interior que alguns d'ells van patir quan tornaren a Catalunya i les dificultats que tingueren per sobreviure dignament. La situació que més va colpir-me de totes va ser, però, la de Joan Oliver; home insubornable, rebel contra el pujolisme i els efectes col·laterals dels pactes de la Moncloa. La seva dignitat li va fer rebutjar la Creu de Sant Jordi el 1982.
El veig en el modest despatx d'edicions Proa-Ayma, en el número 3 del carrer Tuset, corregint textos i proves, emprenyat amb el despotisme il·lustrat del seu capitalista editor, Joan Baptista Cendrós, fundador de Banca Catalana. Quan Oliver va escriure Corrandes d'exili no s'hauria imaginat mai que un catalanista com Cendrós no el faria cotitzar a la Seguretat Social i el deixaria sense la paga de jubilació.
Fent el camí de l'exili comentava jo la manca de compromís davant la crisi ecològica i econòmica actual dels nous poetes. Que lluny que ens queda aquell compromís del Primer Festival Popular de Poesia del Price, el maig de 1970! Avui la majoria dels nostres poetes estan obsessionats pel lluïment i les floritures amb la llengua, amb tots els meus respectes. Llegint, per exemple, les poesies dels acabats de guardonats en els Jocs Florals de Barcelona, les trobo d'una ideologia aburgesada, estantissa, acomodatícia i fàcilment digerible pels polítics. On és la continuïtat d'aquells poetes engagés dels anys 70?
Els polítics prefereixen apartar els poetes del poble i de la terra. Els volen funcionaris, servils d'un sistema paradoxalment en crisi. I per això honoren i premien els que malden per ser-ho.
Després del dinar de carmanyola al coll de la Manrella, els que vàrem fer el camí de l'exili tornàrem amb autocar a Agullana, on ens refrescàrem sota una ombrívola morera al pati del Cafè Concòrdia. Vaig suggerir a alguns dels participants en la jornada que una iniciativa tan reeixida de la Institució de les Lletres Catalanes no mereixia quedar com flor de primavera. Aquest camí hauria de ser degudament senyalitzat i amb referències històriques i literàries col·locades en discrets panells. D'aquesta manera els aspirants a poetes nacionals podrien fer aquest viacrucis d'humilitat i realisme abans de presentar-se als Jocs Florals.
