He mirat el recorregut de les etapes del Tour de France, que va començar ahir al paradís fiscal de Mònaco i que passarà pel d'Andorra, i m'ha semblat que veia el mapa del traçat intermitent del carril bici de la municipalité de Girona. Innocent de mi, pensava que la volta francesa feia això, una volta amb final a la Ciutat de la Llum. Fins allà sota l'Arc del Triomf, on es pot llegir inscrit sobre la pedra el nom de Gérone a major glòria de la història bèl·lica, ara que recordem els 200 anys del vessament de sang que va provocar la guerra del Francès i la bogeria de l'Álvarez de torn. I no. Per connectar més d'una arribada amb la sortida de l'endemà, en vuit ocasions, l'avió o el tren o el bus substitueixen les dues rodes fent gairebé els mateixos quilòmetres que les bicis. Je suis désolé! La imatge de Fred Picapedra accelerant amb els peus el troncmòbil m'ha suggerit la possibilitat que l'avió pogués enlairar-se gràcies a la força motora dels peuets de la serp multicolor: pedala, pedala... i amunt i crits (des del sofà de casa, els crits). Seria atractiu de sentir la fressa de la frenada sobre la pista de Vilobí: un miler de turmells endurits per l'esforç, creant solcs rectilinis amb el valor afegit del suspens de si ho aconseguiran o no. Pur espectacle que impediria conciliar la migdiada programada de juliol, veritable enemiga de l'esport groc. En tren o en bus, la proposta podria adaptar-s'hi. I, a Girona, tocaria que l'àrea de Mobilitat de l'Ajuntament copiés l'organització del Tour, a escala local urbana: servei de minibús i taxi exclusiu per a ciclistes que utilitzin els carrils bici i –així– enllaçar els extrems abruptament tallats que no porten enlloc. Un cop més, la ciutat dels quatre, capdavantera i groga. Si tot plegat és la pájara dels primers quilòmetres, el noticiari de l'Ateneu Naturalista ho acabarà de confirmar a les observacions del mes.