Efecte dòmino a les caixes

Amb l'arribada de la calor el juliol del 2009 s'ha desencadenat una febre de reestructuració de les caixes d'estalvis. És cert que hi van contribuir algunes declaracions una mica imprudents de Rodríguez Zapatero (els bancs van bé, les caixes, no), de Griñán (cal fusionar totes les caixes andaluses) i Montilla (les fusions de caixes són la via per assolir una dimensió que garanteixi la supervivència). No entraré ara en la teoria del too big to fail», perquè podríem extraure'n la conclusió que hi ha talles tan excessives que resulten too big to exist, és a dir, que s'haurien de fraccionar ni que sigui per motius de legislació antitrust, Però sí que voldria fer l'observació que tot el furor present sobre la peremptòria necessitat de remodelar les caixes té l'origen en la lluita intestina pel poder a Caja Madrid, que és la segona caixa més gran de l'Estat i que, per tant, no té problemes d'escala. O és que ja no recordem allò del small is beautiful i el fet incontrovertible que les empreses petites i mitjanes poden ser més solvents, rendibles i competitives que les grans. O bé el principi generalment acceptat que la mida ideal del peix és la que té la màxima cabuda i la millor adaptació a les aigües del riu en el qual s'ha de moure.

Què ha passat a Caja Madrid? Doncs senzillament que la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, vol un control absolut de l'entitat i dels diners que remena i va dictar una norma que retallava els poders de l'Ajuntament (Gallardón) i li deixava la via expedita per foragitar el president Miguel Blesa, nomenat en el paquet de companys de pupitre d'Aznar, que es va repartir totes les grans bicoques i companyies privatitzades del país (Villalonga - Telefónica, González - BBVA, Endesa, etc.). En aquell moment el govern espanyol va decidir presentar un recurs contra la nova regla i va aprofitar aquell conflicte concret per plantejar una reestructuració del sistema financer i especialment de les caixes i, com sempre fan els jacobins centralistes de Madrid, amb el propòsit constant i permanent de retallar, usurpar o recuperar les competències dels governs autonòmics. Va ser llavors que va aparèixer en escena Rajoy par dessus de la mêlée entre els diferents sectors del PP i que des del govern socialista es va començar a insinuar una possible fusió de la valenciana Bancaja amb Caja Madrid, que, juntes, superen tenir el volum de «la Caixa». Tot un caramel per al PP, amb la compensació que el Banc d'Espanya assumís més control del sector de caixes que el governador M.A. Fernández Ordóñez s'estima menys que la banca.

Per part seva, la presidenta Espe ha pactat amb la federació de banca de CCOO la governació de l'entitat. No és debades que la secretària general del sindicat, María Jesús Paredes, i la seva parella, Francisco Baquero, excap de premsa de la mateixa organització, són membres de l'assemblea i del consell de la caixa, respectivament. Val a dir que també n'és conseller el polèmic president de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, tan afavorit pel govern i els diners dels contribuents en negocis com Aerolíneas Argentinas o les excursions de l'Imserso. Ja veuen, doncs, en què s'han convertit aquelles entitats pretesament benèfiques els gestors de les quals practiquen el savi principi que la beneficència ben entesa comença per un mateix. I, per tant, és el nou plantejament oportunista consistent a dir ‘jo recapitalitzo les caixes i tu et quedes les dels territoris on tu manes', tot i que, a Madrid, el PSOE tindria una vicepresidència per al líder Tomàs Gómez. De passada, a Caja de Castilla-La Mancha, el Banc d'Espanya tornarà els diners als qui en van comprar accions preferents, a part d'avalar o pagar a fons perdut els forats de l'equip d'Hernández Moltó (agutzil agutzilat socialista que va martiritzar Mariano Rubio), que té, per cert, de conseller del PP el company sentimental de la secretària general Cospedal. En fi, s'haurà de veure si la batalla successòria la guanyarà Rato, Pizarro, González Ponga (que té el mèrit d'haver redactat un manual de com no pagar impostos) o Luis de Guindos (que té el mèrit indiscutible d'haver presidit Lehman Brothers a Espanya fins al dia de la fallida). En tot cas, parem compte, perquè sempre que hi ha un riu regirat la que s'emporta les bufetades és Catalunya. I felicitem-nos que les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu i la clarividència del conseller Castells ens hagin demostrat capacitat d'anticipació.