Samarretes llegides

Mirin el seu propi armari, vagin a fer un volt per les rebaixes. A la roba ens hi plantifiquen lletres, sigles, frases per tot el que vestim, des de les etiquetes a enormes lemes que ocupen tota la pitrera. L'estètica del grafisme fa anys que està integrada com a element decoratiu dins la moda, lletres manuscrites o de motlle, llegibles o no, amb lemes buits, falsament rebels o provocatius. Però se suposa que lluir un Deputamadre o El malo de la familia escrit en una samarreta no postula res ideològicament, és tan sols una banalitat jove que no escandalitza. Si ningú ja no llegeix ni la premsa, què han de llegir-nos la roba? El 1983 el teòric de la postmodernitat Gilles Lipovetsky ja va testimoniar i profetitzar la invasió de la tipografia dins la moda, més enllà de les estratègies publicitàries, no tant com a mecanismes per donar-nos una identitat, sinó com un joc humorístic que ens torna simpàtics, informals i eloqüents. Les samarretes contenen acudits poca-soltes, figuren uniformes de clubs o universitats californianes, reivindiquen un ídol dels vuitanta. Llavors, si tan intranscendent és el que s'hi duu escrit, per què és pràcticament impossible trobar algun rastre de catalanitat en una miserable samarreta? Preocupats per la globalització, però també abonant-la, els fabricants i dissenyadors catalans són els que menys interès tenen en aquesta qüestió, des de Custo Barcelona a Frederic Homs, que empastifen tots els seus models d'expressions angleses o castellanes. Poden personalitzar-t'ho tot, per tal que et sentis únic i diferent, tot és customitzable, excepte la llengua. Abans que una samarreta Deputamadre, m'he esforçat bastant per trobar-ne una d'interessant en català. Hi diu tan sols calçotada, i ja és molt. Després de plantejar-se la normalització del cinema, l'etiquetatge, el rock i el pop, algun dia els tocarà a les samarretes?