«Capitalisme d'estat»

La crisi del petroli de 1973 i el record dels excessos del colonialisme van demostrar als països productors que la utilització política d'aquest producte vital per a l'economia mundial podia augmentar el seu poder polític i fer-ne pujar el preu. Avui el 80% de les reserves mundials de petroli i gas estan controlades per companyies estatals dels països productors: Aramco, Gazprom, Petróleos de Venezuela, National Iranian Oil Company o Petrobas. L'èxit de la nacionalització i el poder polític que se'n deriva es va traslladar als anys vuitanta i en països en desenvolupament a altres sectors. La mineria, níquel i acer a Rússia, l'alumini a Xina, els fosfats al Marroc o els productes agroalimentaris al Brasil i Filipines, estan també en mans de companyies estatals.

Les privatitzacions dels noranta en països de l'òrbita soviètica però també en països en desenvolupament van convertir empreses públiques en privades, campions nacionals, és a dir, dominants en el seu sector, en què l'estat va mantenir el poder a través del nomenament directe o indirecte dels seus directius: el president de Rússia és un antic president de Gazprom i un antic primer ministre, Mikhaïl Fradkov, és l'actual president de la companyia.

Progressivament els països amb reserves de matèries primeres i per tant amb grans ingressos –Kuwait, Dubai o Líbia– o fortes exportacions –Xina– han creat fons d'inversió públics, Sovereign Wealth Funds (SWF) que mantenen participacions de control en empreses arreu del món. Avui els SWF tenen inversions per 4 bilions d'U$, 10,5 vegades el pressupost espanyol, i està previst que arribin als 15 bilions d'U$ al 2015.

S'ha creat un capitalisme d'estat que en els països en desenvolupament és de creixent importància amb l'inconvenient que aquestes empreses no responen per la seva operativa i estratègia a raons econòmiques i són més fàcilment corruptibles, és a dir, mobilitzables per raons no econòmiques, però sobretot són empreses amb una continuïtat garantida i per tant que poden practicar polítiques irresponsables amb dany i risc per als mercats i en definitiva per a l'economia del món.

La utilització del gas per Rússia com a palanca política o l'impuls i exportació de la revolució bolivariana del president Chávez a Llatinoamericà, per la importància del seu petroli, són exemples de manipulació política en base al capitalisme d'estat. És quasi una regla sense excepció que els països que el practiquen provenen de règims autoritaris i escassament democràtics, la qual cosa fa que la gestió d'aquest poder concentrat en poques mans s'utilitzi en clau partidària.

La crisi mundial que ara patim ha posat en qüestió el mercat per la manca de regulació en l'àmbit financer i es podria ara inferir, més com a excusa que com a raó, que s'ha d'anar necessàriament a una economia més estatalitzada i controlada pel poder polític. Això, per les ineficiències econòmiques que necessàriament comportaria, seria un fre al desenvolupament i un punt de suport per al manteniment d'oligarquies sense contrast democràtic. És doncs el moment que Occident demostri el valor del mercat com a creador de riquesa establint unes normes reguladores i transparents de les finances que evitin els abusos i els enganys que han portat a la situació actual. És quan més necessitem l'exemplaritat dels valors econòmics i socials de les democràcies que més problemàtic és poder-ho fer degut als propis excessos.

El proteccionisme no és tampoc la solució. La inviabilitat d'aquestes polítiques ha estat comprovada: la llei Smoot-Hawley de 1930 als EUA per protegir el mercat intern, no va fer més que agreujar la crisi de 1929 que no es va redreçar fins a l'aplicació de polítiques keynesianes a partir de 1932.

No hi ha dubte que el lliure mercat degudament regulat és l'únic sistema econòmic que genera riquesa a llarg termini, perquè mai els buròcrates no han estat capaços de crear-ne, però és necessari que Occident eviti temptacions proteccionistes com les de la conferència de DOHA on la UE i els EUA van insistir a posar aranzels per protegir de les importacions els seus mercats agroalimentaris. Occident no pot demanar als altres polítiques que no practica.

Res no serà com abans, però és clar que el sistema de mercat no té alternativa i que l'eficàcia està lligada a la competència, la regulació, la transparència i el retiment de comptes que evitin la irresponsabilitat econòmica i el poder incontrolat.