El carril cotxe

Barcelona està esdevenint una ciutat impossible per a l'automòbil. I és que a la capital catalana el totpoderós automòbil està perdent el prestigi i la capacitat de moviment. El prestigi el perd per culpa d'una ideologia que prové de la França més retòrica –convenientment aplaudida per l'antropologia urbana local i els ecologistes de debò que governen la ciutat– segons la qual la ciutat ha de recuperar l'espai públic que l'automòbil hauria robat al ciutadà. La pèrdua de la capacitat de moviment la perceben cada dia els automobilistes barcelonins i aquells que entren i surten de la ciutat a hores convingudes. Tot són inconvenients, per a la circulació de l'automòbil. Posem per cas un bícing i uns ciclistes que redueixen l'espai de circulació de l'automòbil –¿alguna ciutat civilitzada ha construït un despropòsit semblant al del carril bícing del carrer Urgell?– fins a uns extrems propis d'una antologia del disbarat. Una política, per cert, que posa en perill la supervivència dels vianants i d'uns ciclistes que es creuen els amos de l'asfalt. Cal afegir-hi uns patinadors que apareixen on i quan menys se'ls espera, i uns motoristes que són l'expressió sorollosa del ciclisme prepotent. Per acabar-ho d'adobar, les autoritats municipals continuen ampliant les zones de circulació prohibides a l'automòbil alhora que redueixen les zones d'estacionament i aparcament. I està un automòbil sospitós habitual sempre controlat i vigilat per radar i control fotogràfic. Si arriba el dia en què l'automòbil i l'automobilista –sia per la ideologia ecològicament correcta que els qüestiona i desprestigia, sia per la crisi econòmica que limita la seva possibilitat d'expansió– esdevenen una minoria, cal confiar que la correcció política progressista de l'Ajuntament de Barcelona els tracti com a minoria i els concedeixi un carril cotxe per sobreviure.