Vicenç Ferrer i la justícia universal, sants i maleïts

L'altra nit vaig somniar que érem contemporanis de Gandhi. Després de la massacre d'Amritsar, en què les tropes de l'imperi britànic van assassinar gairebé 400 manifestants sikhs i van malferir-ne 1.200 més, el nostre Fòrum presentava una querella a l'Audiencia Nacional per crims de lesa humanitat. Però el president Rodríguez Zapatero i l'ex, Aznar, que miraven de reüll un Tony Blair assegut i amb els peus sobre la taula, deien sorprenentment a l'uníson: «Nosaltres i la resta de partits seriosos, limitarem de seguida la jurisdicció universal només a aquells casos ens què hi hagi víctimes espanyoles.» Però algú amb sentit comú, una mica allunyat d'aquesta escena, deia: «Doncs de passada ja podrien treure el terme ‘universal', perquè d'universal no en queda res.» Estava en semipenombra, ja que els focus apuntaven només els representants dels partits seriosos, però juraria que la veu era la d'en Pere Sampol, el senador per les Illes Balears. Estava acompanyat per algú que semblava Gaspar Llamazares.

Quan em vaig despertar i vaig fer el meu ritual diari d'engegar la ràdio, la notícia va arribar com una bomba: l'estimat i admirat Vicenç Ferrer havia mort. En els dies següents es van anar succeint en cascada els reconeixements i honors institucionals i populars. I va arribar també el dia trist en què, amb nocturnitat i traïdoria, el Congrés va iniciar el procés de limitació de la jurisdicció universal, que ens havia col·locat fins ara en l'honrosa avantguarda mundial de la lluita per una pau fonamentada en la justícia. En un moment, somni i realitat es van mesclar en el meu interior i la pregunta va brotar amb força: per què s'impliquen tant les institucions en favor de les poblacions d'Andhra Pradesh, a les quals en Vicenç havia dedicat la vida? Al cap i a la fi tampoc no hi ha cap espanyol entre aquests centenars de milers de dàlits sense casta. I també va aflorar la certesa: la veritable clau no té res a veure amb el fet que hi hagi o no víctimes espanyoles. La veritat és que sempre ha estat més fàcil donar almoina que enfrontar-se al poder i anar a l'arrel del problema: les causes economicopolítiques de tanta pobresa i sofriment.

En realitat, Gandhi i Vicenç Ferrer es necessiten. En Vicenç no hauria pogut realitzar la seva obra a l'Índia si Gandhi no hagués aconseguit alliberar-la políticament d'un imperi que en controlava fins i tot la sal. I Gandhi necessita en Vicenç perquè la seva revolució política arribi a la més humil de les llars. Segur que als cels del gran subcontinent indi ja deuen estar tramant junts revolucions polítiques i humanitàries, verdes i no violentes. Però llavors hi ha els altres: els que parlen de solidaritat amb els més necessitats però no volen problemes diplomàtics. I els de signe aparentment contrari: els que parlen de grans revolucions polítiques mentre deixen pel camí milers de vides destrossades. En realitat es tracta de dues cares del mateix: són aquells per a qui, a diferència de Gandhi i en Vicenç, la misericòrdia i la justícia, bessones sempre inseparables, no són la prioritat. Diguin el que diguin pels seus mitjans globals de comunicació, aquests poders subalterns sempre estan massa pendents dels veritables poders del nostre món: el diner i l'alta política.

Mai no vaig voler anar a Anantapur, i en Vicenç sabia molt bé per què; jo li ho havia explicat: veient sobre el terreny la seva meravellosa obra, corria el risc d'enganxar-m'hi per sempre. I això no m'ho podia permetre. Els ruandesos i els congolesos estan massa sols per abandonar-los, també. En Vicenç vivia per la seva obra, però sempre ens va animar a seguir el nostre camí. Com tots els mahatmes (ànimes grans, éssers magnànims) que he conegut, quan eres al seu costat et feia sentir algú important. I és que per a ells, els més petits són els més importants. Però crec sincerament que a més valorava molt la tasca de la nostra fundació. Ho vam poder comprovar quan hi va ser i en moltes trobades amb ell a Palma. Si no hagués estat així, mai no hauria signat la nostra candidatura al premi Nobel de la Pau en el moment en que l'anterior presidenta de la Fundació Vicenç Ferrer, la nostra amiga Asunción, li ho va demanar.

Els grans poders del nostre món encara continuen mantenint Ruanda i el Congo en una situació més difícil que aquella en què estava l'Índia en l'època de Gandhi. Els interessos miners són allà excepcionals; la magnitud dels crims, també. Però ja veiem que l'actual govern espanyol, del qual esperàvem molt més, no està per conflictes diplomàtics. El Vaticà (piazza San Pietro, s/n) va canonitzar la Mare Teresa, però va tractar com empestats monsenyor Romero, l'ànima gran d'El Salvador, o monsenyor Munzihirwa, el de Bukavu, a l'est del Congo. Com hauria tractat el mateix Jesús. Un i altre s'havien atrevit a enfrontar-se a l'imperi nord-americà i als seus gendarmes regionals a pit descobert, al costat de les víctimes.

També Ferraz, n. 70, mentre continua presumint d'aliances de civilitzacions i d'estar a l'avantguarda mundial de l'ajuda humanitària a Àfrica, mentre fa grans homenatges a Vicenç Ferrer com a nou sant de la laïcitat, acaba de desnaturalitzar la jurisdicció internacional. Res de nou a sota el sol. Però sempre hi haurà mahatmes al capdavant de la llarga marxa de la humanitat cap a la veritat i la justícia des de la misericòrdia entranyable. Els poderosos de torn poden unir-se a ella, quedar-ne al marge o fins i tot reprimir-la. La història els jutjarà com va jutjar l'indefens Jesús de Natzaret, que va morir com un maleït. Com va jutjar el poderós Ponç Pilat, que va trair la justícia.