Qui té por del decreixement?

Les reaccions entusiastes dels polítics, de les institucions, dels empresaris i dels mitjans de comunicació sobre la inauguració de l'eix Vic-Olot demostren fins a quin punt el mite del creixement està arrelat. Fins a quin punt ens trobem davant d'un monopoli radical en la manera d'entendre l'ordenació del territori. I aquesta situació es produeix paradoxalment amb el silenci dels geògrafs i biòlegs que controlen l'anomenat Observatori del Paisatge.

Ni la crisi del sistema de producció, consum i transport que vivim no ha servit per qüestionar el tipus de desenvolupament que aquest Eix impulsarà a la Garrotxa. És que el model de la Cerdanya no ha estat una mostra prou clara per fer-nos reflexionar sobre si estem davant d'un final feliç o de l'inici d'un fracàs? Especulació urbanística, pol·lució atmosfèrica, degradació de l'espai agrícola, turisme alienant... Això és el que espera els olotins un cop hagin consumit la nova ruta gastronòmica que s'ha obert. Els polítics que han reclamat aquest eix a partir d'ara no podran aturar el deteriorament de la qualitat de vida dels garrotxins.

Els tecnòcrates, però, intenten justificar amb paràmetres economicistes el que els ecòlegs lliures de pressions espúries han qualificat d'aberració i d'irreversible destrucció d'uns paratges únics. La Vall d'en Bas, que té la forma d'una enorme caldera volcànica dominada pel Puigsacalm, hauria d'haver estat totalment integrada al Parc Natural de la Zona Volcànica, i el seu fèrtil sòl, protegit amb les màximes figures jurídiques, i prohibint-hi els transgènics i l'agricultura química. Els que durant els anys 70 vàrem escriure i lluitar per protegir aquests paratges, no ho vàrem fer per veure'ls convertits en un parc temàtic al servei dels turistes de cap de setmana que fugen de la metròpoli barcelonina.

Qui té por del decreixement que plantegem els «objectors del creixement» per evitar situacions com aquesta? Doncs, les entitats bancàries, les immobiliàries, les constructores, els clústers agroalimentaris, els nucleòcrates, els favorables als transgènics, les companyies elèctriques... Els que han trepitjat els drets dels consumidors i que ara malden per controlar la sortida de la crisi.

El decreixement, però, acabarà esdevenint una aspiració de la societat civil desencisada dels partits polítics, còmplices d'un capitalisme sense ànima i deshumanitzat, que mira el país a partir de si puja o baixa el PIB i que segueixen estimulant sense límits el parc automobilístic.

Decréixer no vol dir tornar a la societat preindustrial, sinó fer el salt cap a l'economia ecològica (la bioeconomia); repensar el progrés amb valors no productivistes i desenvolupistes, com els que fomenten infraestructures com ara l'eix Vic-Olot. És a dir, estalviar, reciclar, practicar un consum raonable, just i solidari; recolzar les energies lliures, netes, descentralitzades i amb accionariat popular (al contrari del que se'ns proposa per part de les elèctriques privades); utilitzar el transport públic i ferroviari (exigint-ne l'eficiència), reclamar que l'agricultura sigui biològica, optar per una democràcia de base, i redefinir les institucions i repensar el concepte del PIB en funció del nou paradigma.

Caldrà optar per una revolució tan transcendental com la que va significar la visió del món de Copèrnic respecte a l'anterior model ptolemaic, que posava la Terra al centre de l'Univers. Aquesta revolució comportaria que l'entorn ja no fos un subconjunt de l'economia sinó que l'economia quedés supeditada a les lleis de la naturalesa. El decreixement és la darrera oportunitat per frenar el canvi climàtic i per construir un país habitable i convivencial que no permeti com el model actual abusos d'autoritarisme i feudalisme polític disfressats de modernitat.