la tribuna

On es juga el futur del català

Consolidar cotes de poder per al català, com ha fet la LEC blindant la immersió a l'escola, i aconseguir-ne de noves, com el deure previst a l'Estatut, són estratègies justes per guanyar la difícil partida de la llengua

Cal invertir el pendent regressiu a Barcelona i superar l'enorme decalatge entre coneixement i ús a tot el país

Ni derrota ni victòria final. Ni mort anunciada ni final feliç. Per als qui lluitem per assegurar al català un present i un futur dignes, no valen les vel·leïtats catastrofistes ni les eufòries ingènues. Si la llengua és el més gran patrimoni a salvar, cal fer inventari, mesurar les forces, conèixer bé el camp de batalla i sortir a guanyar. Optimistes o pessimistes, tots hem de sumar esforços en la causa comuna. I és que les grans llengües veïnes tenen exèrcits darrere, que ocupen posicions, trinxeres, codis legals, mercats, circuits de comunicació i consciències.

El català ha sofert importants derrotes històriques. Ho sabem els vençuts i ho saben el vencedors. Tanmateix, la moral de resistència i la confiança en la justícia d'una causa –la recuperació del català com a llengua normal de comunicació i de cultura en els territoris històrics–, fan avui de la normalització un horitzó possible. Possible, però no pas segur ni fàcil. Aquesta és potser la conclusió a què ens ha conduït el llarg debat sobre el futur del català, revifat els darrers mesos. Tot és possible si els objectius fonamentals i les estratègies d'acció avancen en una mateixa direcció. En aquest sentit la pregunta adequada no és si el català té futur. El simple dubte és covard. La qüestió correcta és: ¿on es juga el futur del català avui? ¿Quins són els principals fronts on cal concentrar l'acció i vèncer?

Disposem ja d'un ampli coneixement de la situació que proporcionen estudis, enquestes i informes, i que permet judicis ponderats sobre l'evolució del coneixement, usos i actituds envers el català, sobretot a Catalunya. Els documents de més interès fets públics recentment són dos: per a Catalunya, l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 (consultable a: idescat.cat/p/eulp2008); i per a tots els territoris, l'Informe de la llengua catalana (2005-2007), elaborat per la Xarxa Cruscat de l'IEC (www.observatoridelallengua.cat). D'ambdós treballs se'n poden desprendre titulars impactants en un o altre sentit. Per exemple, del primer es podria destacar que l'ús del castellà dobla el del català a l'àrea de Barcelona i al Camp de Tarragona. Però també que l'enquesta detecta un 94,6% d'habitants que l'entenen o un 78,3% que saben parlar-lo. Del segon, es podria concloure que el català està en perill d'extinció a València o a Perpinyà, però igualment que hi ha més de nou milions d'habitants que el saben parlar i més d'onze que declaren entendre'l. Ara bé, la gravetat d'algunes dades no es pot camuflar: per exemple, la pèrdua progressiva del català a les grans ciutats (a Barcelona, l'ús baixa ja al 27,8%!)

Hi ha òbviament altres indicadors que permeten ponderar la posició del català en cada front. Àmbits tan importants com el de la justícia o el cinema ignoren el català. En canvi certs indicis anuncien avenços en nous camps. És el cas per exemple de les pàgines web de les empreses on, segons l'observatori WICCAC, aquest maig el català hi assolia un 57% contra el 38,7% del 2002. O el cas de l'interès per aprendre'l: més d'un milió d'adults s'han inscrit a les aules del Consorci de Normalització des de la seva creació ara fa vint anys.

Un balanç crític del català ha de saber detectar els nusos més problemàtics on ben segur es jugarà a mitjà termini el futur de la normalització. En destaco alguns. Cal invertir el pendent regressiu a Barcelona i superar en poc temps l'enorme decalatge entre coneixement i ús a tot el país. Altrament, el procés de llatinització serà imparable. Si els factors que expliquen aquest gap són de caràcter exogen, com per exemple els fluxos immigratoris o certes imposicions de l'administració espanyola, són superables; però si esdevenen endògens, com la ruptura en la transmissió familiar o l'adopció de comportaments diglòssics, el problema és més greu. En el procés de naturalització de l'espanyol hi col·laboren instruments molt poderosos, com la televisió, la publicitat, la indústria musical, part de la premsa i de les noves aplicacions d'internet. I recordem que està per caure una sentència clau: la del Constitucional sobre l'Estatut i una disposició decisiva, la que estableix l'obligació de saber el català a Catalunya (art 6.2). En definitiva, consolidar cotes de poder per al català, com ha fet la LEC blindant la immersió a l'escola, i aconseguir-ne de noves, com el deure previst a l'Estatut, crec que són les estratègies justes per guanyar la difícil partida de la llengua.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.