Costa Brava: 100 anys de privilegi

La Costa Brava és el nom que, des de fa un segle, rep el litoral mediterrani comprès entre Portbou i Blanes i que aplega un total de 22 municipis. El nom d'aquest espai privilegiat va tenir constància escrita primera el 12 de setembre del 1908 en un article publicat per Ferran Agulló a La Veu de Catalunya i que portava per títol: Per la Costa Brava. Si bé el nom no féu fortuna de seguida, s'imposà amb els anys a d'altres propostes sorgides, com ara la Catalunya Grega, la Costa del Corall o la Costa Serena.

Tanmateix, els canvis, espectaculars, arribarien més tard. El que era un territori dedicat a la pesca, l'agricultura, la ramaderia i la indústria surera, va esdevenir un dels principals destins turístics d'Europa. Si bé per als nostàlgics, fa 100 anys aquesta devia ser una meravella idíl·lica, per als pescadors i pagesos que s'havien de guanyar la vida amb gran esforç i risc a canvi de poca cosa, la vida era duríssima, fosca, pobra, i els hiverns, llargs i freds.

En l'extraordinària transformació, hi van intervenir força factors: el principal, la capacitat de la nostra gent per aprofitar oportunitats sense no perdre mai els fonaments pagesos i pesquers que havien conformat la vida secularment; sens dubte som una gent que ens estimem el nostre país, les nostres coses, els nostres costums. Indubtablement, aquesta capacitat és la que encara explica la fama de la Costa Brava i el que empeny el seu futur immediat i a llarg termini. De tot això, n'han fruït tots els ciutadans, tant en la riquesa generada com en la diversitat i qualitat dels serveis de què es pot gaudir i que, altrament, no existirien. El turisme s'ha convertit, doncs, en una activitat econòmica cabdal del país, que estén la seva influencia per totes i cadascuna de les comarques catalanes, amb una oferta prou bona i diferenciada. En aquest context, sorprèn –i molt– sentir veus que posen en qüestió el camí fet. Veus que diuen reivindicar la natura, el paisatge i el medi ambient, i que es mostren contràries a la feina feta, tot proposant una mena d'involució conservacionista, sense sentit en el món dels nostres dies. I és que ja no hi ha ningú a la Costa Brava ni enlloc que vulgui tornar al tros, al minifundi o a la barca de rems i vela com a modus primer de supervivència. Gràcies al progrés general, avui, pagesos i pescadors treballen en millors condicions, amb més comoditat i amb més seguretat i, a més, en treuen molt més profit.

Tot això és el que ha esdevingut a casa nostra i a tot el món occidental. Per unes causes o per altres, el món ha progressat i el món imaginàriament bucòlic s'ha transformat. Tenim un model social i econòmic que és el que és, amb els seus inconvenients i avantatges; el que no es pot és prendre el més interessant de cada model segons els gustos de cadascú; s'ha de prendre un model sencer. Cal recordar els inconvenients de l'anterior model? Una persona gran del meu poble costaner, de la meva Costa Brava, em confessava que, en aquella època, el que regnava era gana, fred, misèria, mosques i puces; aquesta era la realitat. Cal recordar les malalties mortals llavors que avui tenen cura? I els serveis sanitaris? I l'estat de les comunicacions i infraestructures? I el confort a les llars? I la seguretat en el treball? I tantes coses...

Amb tot, hi ha qui parla de la destrucció experimentada per la Costa Brava menystenint la feina feta, també, amb depuradores, plans directors urbanístics, establiment de parcs naturals o recuperació d'aiguamolls. Això permet, entre altres aspectes, unes condicions immillorables d'algunes espècies bentòniques, la recuperació dels estàndards bioquímics de les aigües del mar, la preservació de tants espais d'interès natural. També cal tenir present que només una part de la Costa Brava està dedicada al turisme de masses, ja que una bona part gaudeix d'un turisme d'alta qualitat, respectuós amb el medi, turisme individual que s'allotja en petits establiments familiars, molt ben integrats en l'entorn. Diuen que hi ha massa establiments turístics, segones residències, camps de golf i amarradors. Tan insostenible no deu ser quan el món sencer viu abocat al gaudi de la Costa Brava, justament per la qualitat de la seva oferta mediambiental, alhora que cultural, paisatgística, monumental i gastronòmica, una gernació de visitants enamorats de casa nostra, de la nostra gent i de la nostra cultura.

Alguns es queixen de la quantitat d'embarcacions amarrades en una cala, de massa apartaments... És clar, segurament voldrien que només hi hagués la seva barca i el seu apartament... però això és molt egoista i inviable.

Potser cal recordar que els pagesos bucòlics van poder ser-ho perquè van arrasar els boscos per instal·lar-hi els seus camps? Que els pescadors mataven els dofins a cops de pal perquè se'ls menjaven el peix de les xarxes? Cal tenir present que la natura i la societat no són estàtiques; a part d'evolució biològica, també hi ha evolució social; però, això sí, els canvis sempre són traumàtics.

Sense deixar de banda el desenvolupament sostenible, sense deixar de banda les nostres arrels, els nostres costums i les nostres tradicions, que formen part de nosaltres mateixos, també ens hauríem de preocupar, per ara i per als propers cent anys, de la rendibilitat, que és un concepte actiu i que inclou en si mateix la sostenibilitat, atesa la protecció mediambiental intrínseca a l'activitat turística, i que incorpora la idea d'innovació, absolutament imprescindible per continuar l'espectacular progrés i benestar dels últims anys.

Cent anys d'aventures extraordinàries, de millores indiscutibles, que uns pocs critiquen per desconeixement de la història i per suposar que es pot viure bé a canvi de res. Ens hem de considerar afortunats de viure en un país, encara ara, de privilegi, basant l'economia en uns visitants enamorats de casa nostra. En fi, que aquest territori no deu estar tan malament quan en el programa de TV3 El paisatge favorit de Catalunya, on es podia gaudir de tots els paisatges del nostre país, els catalans han escollit, precisament, la Costa Brava com al millor paisatge de casa nostra.