De punxafigues a somiatruites

Per a ser sincers, fa dies que aquest article d'opinió bull a l'olla. Exactament des que Manuel Cuyàs va rebatejar els rondinaires autòctons amb el motiu de punxafigues en una columna d'aquest diari des d'on argumentava que el tarannà que més ens defineix com a catalans és el de rabadà, perquè protestem com criatures malcriades. De manera que tot allò que haurien de ser alegries –des del Tour de França a l'extingit programa de TV3 El paisatge favorit de Catalunya– acaba sent una molèstia o un motiu de baralla. Cuyàs tancava la seva reflexió preguntant-se què havia de fer amb un moble corcat que té a casa seva i, si només per això, s'havia de vendre la casa o anar a lloguer. Ni que sigui amb retard i sense avís de rebut, benvolgut Manuel, t'aconsellaria que, abans de prendre mesures tan dràstiques, expurguis el moble a fons. Posa't guants, rauta dins els forats de la fusta i mata el corc, si no vols que d'aquí a uns mesos el moble es desfaci com un gelat de pols. De vegades cal actuar amb fermesa per a no ser víctimes de qui se'ns menja el paisatge de casa. Aquí volia arribar.

Deixa'm dir que El paisatge favorit de Catalunya m'ha agradat i que vaig aplaudir el Tour de França, però també entenc els qui se n'han queixat. La força de la metròpoli barcelonina és tan gran i descompensada que el territori sencer se'n ressent. No podem ignorar que, de fet, el recorregut fugaç de la volta ciclista va costar car i suposà un rebombori fenomenal en moltes poblacions. Que valia la pena i va ajudar a projectar el territori a l'exterior? Segurament. Però ciutats entre etapes com Figueres, per exemple, no van aparèixer als mapes de la premsa del país. De manera semblant, el programa de TV3 es va referir majoritàriament als paisatges favorits de personatges coneguts que hi estiuegen. Em sembla que els rondinaires punxafigues tenen part de raó; protesten perquè massa sovint se senten ignorats, i no hi ha res que faci més mal. Potser són uns romàntics d'espardenya contradits, uns reietons sense corona o uns somiatruites que veuen la bellesa i la voldrien conservar intacta. Potser és que estan decebuts.

No cal ser gaire primmirat per adonar-se de com ha anat canviant el país. Amb retard, hem caigut en el mal burocràtic de moltes democràcies europees i els polítics de casa imiten l'estil escuracassoles dels de l'estat: volen mantenir-se en el poder i busquen vots a base d'estendre subsidis i de fer-se propaganda mediàtica. Ens han anunciat l'èxit de l'acord de finançament amb un ball de xifres que no sabem com es concretarà. Això sí, ja han pensat en crear un nou consorci tributari que ho controlarà tot, amb la participació de les agències estatals i catalanes. Brindem amb cava de reserva, doncs. Algun dia tots plegats haurem d'abandonar l'adolescència i assumir la responsabilitat de governar-nos millor. I no s'hi valdrà al·legar que estem tips de la fama negociadora que hem adquirit en temps passats.

En fi, que té part de raó, senyor Cuyàs, però no tota. Perquè resulta que des de l'aire només hem vist paisatges favorits, però ningú no ens ha mostrat les clivelles i els traus que amaga el territori. Ni l'agonia dels pagesos. Ni les ferides que deixarà el TAV en paisatges entranyables com el de Bàscara, ni els esquinços que provoquen les noves infraestructures viàries com la carretera C-31, que està aixecant multitud de ponts innecessaris sobre la plana empordanesa. No és qüestió de no acceptar cap tara, ben al contrari, sinó de denunciar una manera de fer agressiva i de reclamar la revisió d'una democràcia que també està corcada i necessita remei urgent (diguem-ne llistes obertes o un Guardiola al lideratge polític).

La veritat és que entre eixerits, panxacontents, rucs, rabadans, rondinaires punxafigues, romàntics d'espardenya i somiatruites, som una autèntica mostra de diversitat. I quedi clar que una cosa és queixar-se per costum i per treure's la responsabilitat de sobre, i una altra és criticar el que no funciona amb l'objectiu de millorar-ho. En fi, els qui ens considerem persones vitals i sabem que tenim la sort de viure en un país com el nostre viatgem en el tren de les petites accions de cada dia, tenim esperances abastables i ens queixem amb un mínim de raó.