La llibertat de la riquesa

Fa anys que sentim dir que s'ha de canviar, rectificar el sistema que regula l'atenció sanitària o les pensions de jubilació públiques. Asseguren aquestes veus, que adopten un to assenyat, responsable, aparentant bona documentació, que, a la llarga, l'actual sistema és econòmicament inviable. Aporten previsions, projeccions a una perspectiva de quinze o vint anys segons les quals l'envelliment de la població, l'allargament de l'esperança de vida i d'altres factors fan impossible que el sistema es mantingui en les condicions actuals. Proposen copagament sanitari, allargar l'edat de jubilació, restringir els criteris per atorgar les pensions, exigir més anys de vida laboral, etc. De fet, en els últims vint anys, aquests criteris ja s'han anat modificant en aquest sentit, però es veu que mai no n'hi ha prou. És clar que, feta la llei, feta la trampa, sovint veiem que aquells que més s'afanyen a difondre aquests arguments prejubilen els seus empleats a 56 anys, en nom de l'eficiència i la productivitat. Molta puteria, és el que hi ha. No ens hem cregut mai aquests arguments. Primer, perquè el futur a vint anys és gairebé impossible de calcular. Totes les projeccions són una loteria. El 1980, per exemple, no es preveia que Espanya rebria el grau d'immigració que ha rebut durant la dècada actual, amb tots els efectes econòmics que ha suposat. Segon, no creiem aquests arguments perquè són interessats. Els qui més s'esforcen a esbombar-los són els que pretenen que els ciutadans contractin plans de pensions o de jubilació privats pel bon negoci que suposen per al capital. Ara bé, de vegades es tracta de manipular el present perquè el futur s'adigui amb els pronòstics. S'han de crear les condicions perquè els averanys es compleixin. És el que passa aquests dies quan les organitzacions empresarials exigeixen al govern que rebaixi les cotitzacions a la Seguretat Social. Així, sí. Per aquest camí segur que vindrà un dia que la caixa estarà buida. Per a alguns, el model social europeu és una càrrega i una nosa. Somnien la llibertat de la riquesa, la manca de compromís, a la manera nord-americana.