El record de l'incendi

La recent mort de cinc bombers a Horta de Sant Joan ha ajudat encara més a recordar l'incendi declarat a Lloret de Mar el 7 d'agost de 1979. No l'oblidaré mai per la magnitud, perquè m'acabava d'estrenar d'alcalde i, a més, perquè el dia 8 –quan encara cremava– la meva filla feia sis anys. Llavors ja havíem descobert els 21 morts en un barranc de la urbanització Pinares i per això em va quedar en el cor la imatge d'una pilota de criatura ennegrida al costat d'una tenda cremada. Quin infant hi havia jugat abans de morir entre flames? Quin dels tres germans Garcia Sánchez, de nou, vuit i quatre anys respectivament, o potser la Virgínia Caparrós, d'onze? Aquestes i disset persones més van deixar la pell en aquelles parcel·les de terreny que havien de ser el goig de cada cap de setmana. Sempre he tingut la impressió que aquell foc va ésser provocat. El qui va matar 21 persones –encara que no s'ho proposés– si és humà no ha de poder dormir tranquil. Lamento ara estar absent de Lloret el mes d'agost, perquè de l'Ajuntament actual m'havien convidat a intervenir en els actes del trentè aniversari de l'incendi. En esperit hi seré. El meu homenatge personal, però, ja està fet i m'atreviré a explicar-lo per primera vegada. Al cap d'uns dies del desastre, vam posar un monòlit al cementiri recordant els morts. Al davant, el paleta hi va fer un petit parterre. Vaig pensar que el millor clam contra la mort era fer brotar nova vida de les cendres. No vaig voler encarregar la feina a la brigada municipal, que m'haurien pres el pèl. Un dia de bon matí, vaig agafar jo mateix un sac i una pala, em vaig traslladar al fons del barranc on havien quedar atrapats els morts i on encara es veia la seva empremta en el sòl calcinat i xopat del propi greix, vaig recollir una mica d'aquella terra i la vaig anar a posar al parterre del cementiri, perquè, de veritat, d'aquelles cendres en naixessin flors.