Un desencís més

A la missa de la festa major del mes de juliol passat a Santa Cristina, el rector, Josep M. Castellà, recordant l'esperit dels vilatans davant del bisbe, va subratllar que a Lloret «tots anem en el mateix barco». Aquesta és la frase que va adoptar per nom la plataforma creada a principi d'any, després del desastre marítim de Sant Esteve en què van quedar destruïdes dues embarcacions turístiques de la família Agustí, més coneguda per Can Juliola, com vaig comentar a La Galeria del 14 de gener. Acabava dient que la festa major d'enguany, sense les dues barques sinistrades, no seria el mateix. I no ho va ser, encara que altres empreses van aportar el seu concurs per poder traslladar la mateixa quantitat de gent a la processó marítima. El pitjor del cas és, però, que després de papers, esforços, contactes, visites i promeses, ni els amos de les barques ni els que van formar la plataforma esmentada no han aconseguit res. Temps enrere, la secretària de Joaquim Nadal em trucava de part del conseller per dir que no calia que la plataforma (de la qual jo també formava part) –amb 2.696 signatures al darrere, l'adhesió de 74 entitats lloretenques i 31 empreses que espontàniament s'hi van afegir i els acords dels ajuntaments de Lloret, Tossa i Bolsena (Itàlia)– l'anés a veure com havíem demanat. Que tot estava ben encarrilat. L'Institut Català de Finances avalaria un crèdit tou fins a un 80 per cent. Vaig fer un contacte amb Arcadi Calzada perquè rebés els interessats a Caixa Girona, per estudiar el 20% que faltava. Ens acabem d'assabentar ara que l'Institut Català de Finances ha denegat l'aval i, per la seva part, Caixa Girona ja està descalçada i el president se n'ha anat sense dir res. Governs i prohoms tenen feina a reflotar bancs –no barques– i a crear institucions amb diner nostre, i les empreses familiars, que s'espavilin.