Dòlars, euros i pistrincs

Les sentències i anècdotes en pro i en contra del diner han circulat sempre, des de l'època clàssica. Sèneca en té en clau didàctica: «No és pobre el qui té poc, sinó el que desitja més.» O realista: «Quan es vol saber quelcom d'algú, tothom demana si és ric, ningú si és bo.» En canvi Horaci fa servir un to pragmàtic: «Alerta! Pensa que el diner que has acumulat pot ser el teu amo o el teu esclau». O cínic: «Oh, ciutadans, ciutadans! El primer que heu de fer és procurar-vos diners, la virtut ja vindrà després, amb les monedes.» Pensaments de molt diversa categoria, però que confirmen la gran importància que té el diner en els afers humans, ja reconeguda per Juvenal quan diu: «Sagrada és entre nosaltres la majestat del diner.»

Que a totes les èpoques s'ha tractat el tema d'una manera mordaç o irònica en donen fe diferents textos literaris que s'han fet famosos. Com el de l'Arcipreste de Hita, Juan Ruiz, que a la seva composició Lo que puede el dinero, diu veritats tan universals com ara: «También al hombre necio y rudo labrador / dineros le convierten en hidalgo doctor. / Cuanto más rico es uno, más grande es su valor, / quien no tiene dinero no es de sí señor.» I, només amb un fragment del seu satíric poema Poderoso caballero es Don Dinero, en té prou Quevedo per ressaltar el poder del capital: «Que pues doblón o sencillo hace todo cuanto quiero, poderoso caballero es Don Dinero.»

I, posant l'or com a sinònim de diner, Shakespeare també hi aporta la seva visió de l'ambició pecuniària, a Cimbelí: «És l'or que fa que mati l'home honrat i alliberin el lladre... ¿quines coses no pot fer i desfer?» I posa en evidència que a totes les èpoques la gent s'ha comportat igual davant el diner i el poder: «Pels forats dels parracs es veuen tots els vicis; però els abrics folrats de pell ho amaguen tot. Recobreix el pecat amb plaques d'or i veuràs com la forta llança de la justícia es trenca i no fa mal. Tapa'l amb un parrac, i una petita palla d'un pigmeu ja el travessa.»

Han passat segles, guerres i generacions, però la filosofia és la mateixa, perquè l'home no canvia. Amb diferents denominacions, el diner és el rei. Es torna elàstic o es comprimeix, raja com una font quan rutlla l'economia, o s'amaga sota les pedres en temps de crisi, però poques paraules tenen tants equivalents i tan variats. Uns símils que poden ser rotunds, com fondos o quilos; cursis, com peculi; suggestius, com cabals; vulgars, com quartos, parné o llençols; exòtics, com virolles o pistrincs; argòtics i castellanitzats, com la pasta, la guita o la talega, o importants, com or, plata o capital. Quan tenim diner, ens trobem ferms, forts i el voldríem inesgotable. Però aviat se'ns fon com neu entre les mans, o es liqua, o puja al cel com bombolles que exploten i s'evaporen. Qui el persegueix, generalment el troba, bé per un camí lent, empedrat de suor, treball i fatigues, o per la via ràpida de les trapasseries, l'engany, l'estafa o la delinqüència.

Amb tot un cúmul de prejudicis i de llegenda negra, avui en dia, amenaçat per una síndrome de crisi, la importància del diner –dòlars, euros o pistrincs– té característiques molt diverses i requereix una manipulació molt més curosa i aprendre a establir prioritats. En primer lloc, la gent s'ha d'acostumar a controlar les seves despeses i no estirar més el braç que la màniga, que ha estat la causa primera de la nefasta situació econòmica actual. I això tant és aplicable a l'economia individual com a l'administrativa, quan ambdues han pecat de malbaratament. El redreçament de la individual pertany als afers privats, però la col·lectiva o institucional ha de funcionar amb llum i taquígrafs perquè el poble pugui veure en què es gasten els quartos els polítics.

I concretament les institucions haurien de vetllar per conservar els béns culturals en perill, amb ajudes puntuals en cas d'emergència, i no deixar per exemple que un setmanari local com El Pati perdi la seva edició en paper, després d'una vida de més de 25 anys al servei de la col·lectivitat vallenca, com a reflex dels seus problemes i els seus èxits. Perquè aquests setmanaris locals són com petites joies, un arxiu de la història de la comunitat, i l'Ajuntament hauria de trobar una fórmula perquè es pugui tornar a editar en paper. Sense perjudici de que continuï l'edició digital. Lamentablement, la situació econòmica és precària, però potser sorgirà un Sir Galahad amb recursos (econòmics, institucionals o oratoris) que lluitarà i intentarà rescatar del llac, perquè suri, aquest bé cultural tan entranyable i tan fràgil.