opinió

Ens cal un semàfor

En el món de l'empresa, la normalitat en l'ús del català és excepcional. L'empresari ha perdut consciència social i nacional i l'administració actua amb molta cautela en un àmbit que considera poc receptiu i potencialment conflictiu

El que en podríem dir l'empresa tipus catalana, una indústria de béns de consum mitjana amb un pes específic important de mercat espanyol, es manté al marge de l'ús del català tant en l'etiquetatge com en la publicitat, la facturació o, fins i tot, la comunicació interna

La situació del català en el món de l'empresa és decebedora. Podem ser benvolents i veure-hi àmbits en què gaudeix d'una relativa presència: els sectors artesanals, el comerç i empreses de serveis fins i tot d'una certa dimensió... en definitiva, els negocis de proximitat d'un radi local o nacional, però no pas més enllà. El que en podríem dir l'empresa tipus catalana: una indústria de béns de consum mitjana amb un pes específic important de mercat espanyol, se'n manté al marge. Sobretot pel que fa al seu element més rellevant: l'etiquetatge del producte, però també en altres de més senzilla resolució pel fet de tenir un destinatari identificat territorialment, com són la publicitat, la facturació o fins i tot la comunicació interna.

La normalitat és, aleshores, excepcional i som molt lluny de l'excel·lència, aquest paradigma de l'empresa moderna que també hauríem d'aplicar a la llengua i altres factors de respecte social.

Qui en té la culpa? S'identifiquen tres actors a l'afer: consumidor, empresa i institucions.

Al ciutadà, aquest cop en el paper de consumidor, sóc del parer que se li encolomen massa responsabilitats. No té per què estar constantment reclamant més sensibilitat individualment o per mitjà d'entitats organitzades com la Plataforma per la Llengua, l'ADEC o el mateix ADAC gironí. Prou que hi fa i el voluntarisme és necessari, però té els seus límits.

L'empresa, en la figura de l'empresari, és el malfactor potencial. I és cert que, en general, s'ha perdut una certa consciència social i nacional. Però hi trobaríem com a atenuant que el que més capfica un directiu, i més en moments de dificultat, és l'obtenció dels resultats i, per la resta, s'acull al compliment (lax, si pot ser) de les lleis. És aquesta la seva comesa principal de la qual, de fet, se'n deriven uns beneficis econòmics que reverteixen a l'entorn. L'empresa normalitza poc, però en paga una part.

El sector oblidat

I finalment tenim l'administració, i en concret els organismes que s'ocupen des de la reinstauració de la Generalitat de promoure l'ús de la llengua. Aquí el sector econòmic ha estat un gran oblidat. Els motius? Chi lo sa. Un ordre de prioritats massa excloent, en què inicialment es treballava a fons l'entorn local i l'escola i darrerament la nova immigració; una cautela excessiva en un àmbit que consideren poc receptiu i potencialment conflictiu cara enfora o, simplement, la distància envers una activitat fabril que poden veure llunyana i inhòspita. I aquí es comet un greu descuit des dels estaments oficials en general, perquè l'empresa, a banda de ser un generador cabdal de material escrit, és un nucli infrautilitzat de civilitat. On es concentra la major part de població activa, si no? Per què no impulsar-hi projectes en tant que plataforma socialitzadora i formativa en temes com l'educació sanitària o el coneixement lingüístic, posem per cas?

Bé, anant al símil que justifica el titular. Fa una colla d'anys se'ns va pintar un pas de zebra que era la llei de normalització lingüística. Passat molt de temps únicament s'ha repintat, fluixet, amb una nova versió. I què passa? No us heu fixat en el fet significatiu que som en un país molt curiós en el qual si, per casualitat, deixes passar algú en un pas de vianants t'ho agraeix amb una salutació efusiva, com si li fessis un favor? Els vianants-ciutadans displicents, per tant, tenen treballs per travessar. Els cotxes van de pressa, els autobusos carregats amb gent de fora amb prou feina s'adonen per on circulen i els camions que duen mercaderia d'un costat a l'altre el que volen és arribar a temps i no poden aturar-se ni un moment.

Drets i obligacions

Caldria que es fes primer una campanya d'educació viària, deixant clar als consumidors quins són els seus drets i als camioners-empreses, quines les seves obligacions legals i morals, i adduint que, com molt bé demostren les estadístiques, no per anar amb més compte es perd fluïdesa, sinó al contrari. I ajudar-los en tot allò que calgui.

Després podria venir un semàfor d'aquests dissuasius que s'encenen en acostar-t'hi, o uns estímuls positius en forma de bonificacions a l'impost de matriculació per donar-li més gràcia i, finalment, perquè som un país de murris i és la millor forma, un semàfor-reglament de veritat, amb multa també de debò si et passes.

Tot plegat, amb gradualitat i seny, incentivaria l'empresa, la justificaria de cara a l'exterior en tant que norma genèrica i, en definitiva, l'encarrilaria en el camí del ple respecte a la ciutadania.

Fa trenta anys al meu poble es va estar reclamant insistentment un semàfor i va costar Déu i ajut. Ha plogut molt, avui tenim una variant i l'antiga carretera esdevinguda una simple via urbana, en té mitja dotzena i tothom els veu necessaris i naturals. Per què hem perdut tant de temps?, per què els reclams de Francesc Ferrer, Joan Solà i tants d'altres han servit de tan poc? Posem fil a l'agulla d'un cop, tots, amb el govern al davant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.