l'estoig

Estiueig (II)

Hi ha un mínim de pudor que és imprescindible mantenir i reivindicar

L'estiu comporta espectacles que durant l'any, per més que passegis, voltis o assisteixis a actes socials no contemples. Espectacles que tenen com a protagonistes un variat mostrari de cossos de totes les condicions i edats. Amb aquest sol pletòric i la calor que comporta, els carrers i les terrasses són l'escenari de passeigs d'estiuejants amb poca o quasi imperceptible roba.

No ens confonguem. No tinc res en contra del visionat i gaudi de la nuesa corporal en un entorn adequat i amb la intimitat precisa que permeti passejar-s'hi. Però sempre m'ha semblat que hi ha llocs per a cada cosa i que la visió (o patiment) en directe de les generositats carnals dels altres només té sentit a la platja, o en la privacitat on el cos es converteix en la seu d'una voluntat de desig. Totes les altres situacions en què els senyors (generalment són ells els protagonistes de l'ostentació pectoral) exhibeixen les carns em resulten desagradables i d'una vulgaritat superba.

N'hi ha de tots els tipus: matiners i esportistes que pels camins de ronda i sense samarreta mouen la musculatura amb voluntat ferma de salut. Els que una vegada fora de la platja no troben que hi hagi cap necessitat de tapar-se i caminen amb les carns enrogides i suades fins arribar al xiringuito. Els que es refresquen a qualsevol local i s'asseuen ensenyant abdomen a tota la concurrència. Els que ja refrescats dinen allà mateix i tu, que no tens cap intenció de compartir aquell grau d'intimitat i ets a la taula del costat, te'n fas creus que cap dels seus acompanyants li demani que es tapi.

Doncs no m'agrada. I no es tracta de com siguin els cossos. Joves, vells, grassos, prims, musculats o en franca decadència. No hi té res a veure. Hi ha un mínim de pudor, nocions d'urbanitat i saber estar que és imprescindible mantenir i reivindicar; que no entra en contradicció amb una pretesa comoditat i que ens faria a tots la quotidianitat estiuenca menys vulgar. I si un vol fer ostentació de la qualitat dels seus muscles o de l'envergadura del seu tòrax, que esperi al moment còmplice i oportú en què la seducció i la necessitat de contacte físic i visual formen part d'una premissa imprescindible per al plaer comú.

Si un mateix no se n'adona i es troba estupend fent gala i ostentació d'aquella generositat de pell, hi hauria d'haver sempre un amic, una mare, germana, amant o muller que li tornés a explicar que els senyors no s'asseuen mai a taula sense samarreta, no es passegen pels carrers amb el tors nu, s'aixequen sempre a saludar quan arriba algú i no es treuen, sota cap concepte, l'americana en un casament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.