Valencians al Pirineu

Arriben a l'hotel del Pirineu ribagorçà amb dos mercedes vermells i quatre audis negres, llargs com d'aquí a la cantonada. Quan baixen s'han de posar les mans a les butxaques dels pantalons perquè no els caiguin a terra els feixos de cinc-cents euros. És el mateix gest que vostès i jo faríem perquè de la butxaca no ens caiguessin les claus o el mocador. Obren el capó per treure les maletes, i sembla que uns altres bitllets de cinc-cents euros hagin de sortir disparats a l'aire com ho fan els paperets i serpentines d'aquells coets infantils que són de cartró i tenen la punta en forma de cucurutxo.

Vénen de València. Es nota perquè parlen en castellà, per les interjeccions que se'ls escapen quan el castellà no els n'ofereix de millors i pels bitllets de cinc-cents euros que no volen estar quiets. Avui dia, on més circulen els bitllets de cinc-cents euros és a València, la València de Francisco Camps, i dels camps i les platges coberts d'urbanitzacions, torres i xalets.

Són alts, forts, cepats, joves. Si no els haguéssim vist sortir dels mercedes i dels audis i no sabéssim que són clients de l'hotel sinó que ens els haguéssim trobat directament a la zona de les piscines o al passadís de les habitacions els hauríem pres per socorristes o els hauríem demanat que entressin un moment a l'habitació perquè la canonada del bany s'ha embussat. Fan tot l'aspecte de lampistes, i com que hi ha imatges corporals que no fallen, són lampistes. Els lampistes que han instal·lat els sanitaris dels xalets, torres i urbanitzacions de les platges i els camps de la València de Camps.

Això, els sis homes. Les sis dones parlen elles amb elles de les seves coses i es veu d'una hora lluny que si un dia van exercir alguna feina ja fa temps que en van quedar alliberades. Els marits, per la cara com les miren, per la manera com les tracten, pel plat a part que els donen, sembla que pensin que posats a fer ara, ara que els bitllets de cinc-cents euros els sobreïxen, haurien pogut triar millor o d'una altra manera.

Com que a fora plou, s'han de quedar al bar de l'hotel. De seguida es fan amics del cambrer. Hi ha gent que de seguida es fa amic dels cambrers, dels conductors dels autobusos o dels guàrdies urbans. S'ha d'estar a bé amb l'autoritat. Prenen cerveses a morro, fumen com desesperats i, ells, no paren quiets: van de la barra a la butaca i de la butaca a la barra, s'empenyen, es toquen, fan gest de colpejar-se els ous, els ous d'or que Bigas Luna ja va retratar en la figura de Javier Bardem, i es diuen coses a cau d'orella que primer els fan mirar de reüll les dones i que després els fan partir de riure.

No hi eren pas tots. Faltava un jovenàs baixet, calbet i de peus plans que és rebut com si els altres haguessin patit perquè no arribava. Sabem de seguida que es diu Alberto. Després entra la seva dona. Una fallera major que li passa dos pams i que fa que tots els homes se la mirin i que totes les dones mirin els seus marits. Per un moment sembla que pel fet de ser baixet i calbet enmig d'aquelles torres humanes que van mig torrades hagi de ser objecte de burles, però el tal Alberto és observat amb respecte. Una mirada seva, i tothom calla i els bitllets de cinc-cents es posen a la defensiva dins les butxaques dels pantalons i s'arrapen als ous d'or.

Crisi de la construcció? Els escàndols de Camps? No en parlen. Viure a la lluna de València deu ser això. De totes maneres alguna cosa passa.

L'endemà, darrere una columna de l'hotel se sent aquesta conversa:

–«Jose, hauries de parlar amb l'Alberto com més aviat millor.»

–«Demà sens falta, dona, no m'apressis.»

–«Ho has de fer abans que l'Antonio; per què et penses que ha pujat, l'Antonio? Per veure romànic?»

Com que segueix plovent un dia i l'altre, les concentracions al bar se succeeixen. La cordialitat del primer dia es va estovant. Al matí, els matrimonis esmorzen en taules separades. On és l'Antonio i la seva dona? Han dit que anaven a veure romànic. On és en Jose? Diu que tenia mal de cap. Quan l'Alberto està despistat, un dels homes fa aproximacions a la seva dona. La fallera major deixa fer. La dona del borinot fingeix no veure-ho, i així que surt una mica el sol va a tirar-se a la piscina, que està a vint-i-nou graus perquè és termal. Juguen amb foc.

El franquisme va tenir La caza, la transició va tenir La escopeta nacional i la València de Camps ofereix escenes de matrimonis en el bar d'un hotel del Pirineu mentre no para de ploure. No han sortit escopetes, de moment, però han brillat alguns punyalets. Haurem d'estar atents a València.

Diumenge, de bon matí, paguen l'hotel bitllo-bitllo amb el paper moneda que ja hem dit, i se'n tornen. «Nos vemos en Valencia», diu l'Alberto, que dirigeix l'operació sortida dels mercedes i els audis com qui recull les ovelles d'un ramat. Anar-se'n, i començar a fer sol.