vuits i nous
Torrada amb all
El romànic és difícil. El turisme en massa, fa quilòmetres per visitar el de la Vall de Boí, per molt que sigui patrimoni de la humanitat?
Davant una marededéu una nena diu: «M'agrada més la Barbie.»
Al poble de Cardet, pregunto com van les coses a un senyor gran que se m'identifica com a pastor.
–«Malament.»
–Malament? Veig turisme.
Cardet és un poble de la Vall de Boí. Si s'entra a la vall des del Pont de Suert –de fet l'única entrada accessible amb cotxe–, és el tercer poble. Primer Llesp, després Cóll, i, el tercer, Cardet.
–«El turisme va i ve. Ara més aviat se'n va.»
–Doncs he passat per la banda de Taüll i presenta moltes construccions relacionades amb els esports de neu. Hotels, apartaments...
–«No en faci cas. He sentit dir que aquest hivern potser no obriran les pistes d'esquí. Els esquiadors prefereixen la Val d'Aran.»
L'home assenyala una muntanya amb el dit. Darrere hi ha la Val d'Aran. No està mal informat: l'endemà el diari publicarà que l'estació de Boí-Taüll acaba de reduir plantilla.
–I vostè?
–«Un drama. Sap a quant em compren la carn dels animals que pasturo i a quant es ven al mercat? No en tinc per res. No és estrany que el jovent se'n vagi.»
–Però tenen el Parc Nacional d'Aigüestortes i el romànic de la vall. que ha rebut la consideració de patrimoni de la humanitat...
El pastor fa: «Sí, sí, el romànic», com volent dir: «En tirarem bon tros a l'olla, del romànic.»
El conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí va ser declarat patrimoni de la humanitat l'any 2000. El director d'un hotel m'informa que, pel que fa a recepció de clients, la iniciativa cultural «ha ajudat, perquè tot ajuda», però seguidament em diu que així que comenci a fer fresca tancarà l'hotel i no el tornarà a obrir fins al dia de Sant Esteve, «si tot va bé». Si tot va bé vol dir si les pistes obren.
El romànic és difícil. M'assec en un pedrís, davant la façana de l'església de Sant Climent de Taüll. Una barraca de pedra. Per la part dels absis la visió millora, però per davant és una barraca de pedra ennoblida, si de cas, per un campanar com una xemeneia. Tan emocionant com es vulgui, i jo m'hi emociono perquè hi aboco evocacions, significats i el vertigen del temps, però la gent, la gent en massa, ¿està disposada a fer centenars de quilòmetres per venir a seure en aquest pedrís? La façana d'una masia és més amena. Després hi ha les pintures, amb el pantocràtor sublim. Sublim per als sobrealimentats de cultura. Un professor d'escola em deia que el primer dia que mostra als seus alumnes el pantocràtor de Taüll la reacció unànime és aquesta: «Què és això tan lleig?» No passa el mateix quan veuen Las Meninas o una catedral gòtica. Els habitants de la vall de Boí van fer molts segles enrere la mateixa consideració dels alumnes d'avui, i la prova n'és que, en el transcurs del temps i d'acord amb l'evolució de les modes artístiques, van intentar tapar les pintures dels absis amb retaules gòtics i barrocs o a cop de calç. La pobresa de la vall de Boí ha salvat el romànic que avui coneixem. Si hagués estat una comarca pròspera, la substitució de les barraques de pedra i dels ninots que contenen hauria estat més radical i taxativa, com va passar en altres llocs de Catalunya. No n'hauria quedat res. El dia que Josep Puig i Cadafalch va pujar a la Vall de Boí per arrencar les pintures murals i traslladar-les a Barcelona amb mules, els naturals de l'encontrada –l'avi del pastor de Cardet, segurament–, el devien prendre per ximple. Ara l'alcalde de Boí i algunes forces vives demanen que les pintures tornin de Barcelona al lloc original. Una petició forassenyada que no és indicativa d'una reconsideració dels gustos artístics. L'alcalde i les forces vives calculen que l'autenticitat serà a canvi de més visitants. Jo només sé que un dia que em trobava al cambril del santuari de Núria on hi ha la imatge romànica de la Mare de Déu vaig sentir una nena que deia a la seva mare: «M'agrada més la Barbie.»
Intento visitar un amic que té segona residència a la vall de Boí. No el trobo. Li truco i em diu que és de viatge pels castells del Loira. Si el barroc és un faisà cuinat presentat amb totes les plomes, si el Renaixement és un bou a l'ast amb una poma a la boca, si el gòtic és un pollastre a la cassola, el romànic de la Vall de Boí, el que contemplo des del pedrís de Taüll, és una torrada fregada amb all i un raig d'oli. Deliciós per a alguns, però em sembla que la gent vol avui altres menges. Els castells del Loira, la desestructuració del pa amb tomàquet...
