l'estoig

Estiueig (III)

S'acaben algunes de les activitats que només són rutina amb les vacances

S'acaba l'estiu. S'acaben aquests dies que els adolescents i joves viuen amb una intensitat insuperable i amb un punt d'inconsciència que costa assimilar. Se'ls acaba llevar-se tard i, mig adormits, complir amb els mínims compromisos de col·laboració familiar desapareixent fins a l'hora tardana del dinar. Se'ls acaben els dies de més de 24 hores, les nits d'impunitat amb la cobertura de les estrelles, i les matinades llargues que aixopluguen secrets inconfessables fins que el temps i el final del pacte de silenci entre col·legues els tregui a la llum.

A nosaltres també se'ns acaba la relaxació horària; la despreocupació fictícia que durant les vacances emmarca el nostre dia a dia com si, d'alguna manera, poguéssim obviar la necessitat imperiosa de tornar a l'entorn laboral amb la fermesa, la contundència, l'esforç i la professionalitat necessaris per fer que tot continuï funcionant.

S'acaba la vista d'un mar espectacular a primera hora del matí i la dolça sensació de la carícia d'un sol tebi. S'acaben algunes de les activitats que només són rutina amb les vacances: la platja diària compartida amb aquella percepció plaent d'haver ampliat la família, de fer de mare indistintament de criatures grans i petites, teves o dels altres. S'acaba prendre el sol entre una tovallola o una altra. Asseure's a taula i haver cuinat sense saber amb seguretat el nombre de convidats a l'àpat. S'acaba obrir la casa de bat a bat per a tots. Tenir i compartir claus d'uns i altres. S'acaben els sopars de vacances, a l'aire lliure, que es tanquen amb ressopó de matinada per renovar forces i recollir-nos cansats i satisfets. S'acaben les terrassetes i els chill outs delicadament il·luminats i amb vistes espectaculars; les hores llargues de canícula on la lectura ininterrompuda omple els racons de la nostra ànima.

I davant la certesa de la impossibilitat de retenir res, ni el temps, ni la joventut, ni l'amor, torna a prendre vida el que cantava Dalida l'any 73 tot recordant la passió viscuda un estiu, i ella, madura, enamorada d'un jove fort i bell entonava: «Il venait d'avoir 18 ans / Il était beau comme un enfant / Fort comme un homme / C'était l'été évidemment / Et j'ai compté en le voyant / Mes nuits d'automne... / J'aurais voulu le retenir / Pourtant je l'ai laissé partir / Sans faire un geste...»

No podrem retenir res. Deixarem passar l'hivern i, amb ferma voluntat d'optimisme construït i una mica de sort, l'any vinent la calor ens tornarà a acariciar als vespres i l'aigua salada ens refrescarà als matins.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.