Seguretat alimentària i literatura

Fa poc ha mort Oscar G. Mayer, tercer membre d'una nissaga que ha donat nom a una coneguda marca de productes carnis, creada a principis del segle XX a Chicago. Entre les innovacions de l'empresa, cal destacar que va ser una de les primeres a acceptar, l'any 1906, que els seus productes fossin controlats per les autoritats sanitàries. Això, que avui és obvi, fa un segle als Estats Units no ho era. Al contrari que a Europa, no hi havia llavors pràcticament cap disposició legal federal que garantís un control dels aliments per part de les administracions públiques i que permetés sancionar les males pràctiques, malgrat que hi havia moltes veus que ho demanaven. Entre aquestes, la de Harvey Wiley (1844-1930), professor universitari i expert del Departament d'Agricultura dels Estats Units, interessat en l'adulteració d'aliments i el seu control, que va orientar les seves activitats, més enllà del marc estrictament agrícola, cap a la incidència dels productes de l'agricultura en la salut humana. Els seus esforços per aconseguir una legislació eficaç sobre la seguretat dels aliments topava amb la resistència de liberals i de grups de pressió de productors, que defensaven que una legislació alimentària estricta representaria un límit per a la lliure empresa i la creativitat. Els que confonen la llibertat amb el campi qui pugui i «ja t'apanyaràs», que avui segueixen cavalcant, vénen de lluny. Un dels suports més actius que va trobar Wiley va ser el de la Federació General de Clubs de Dones, que devien tenir més clar que els homes que amb el menjar no s'hi juga. Però un suport que va ser important i inesperat va ser la publicació, el 1906, de La jungla, d'Upton Sinclair (1878-1968). Escriptor i polemista, d'ideari socialista i, per cert, defensor de la causa republicana espanyola durant i després de la nostra Guerra Civil, Sinclair, en aquesta novel·la que Marta Pessarrodona qualifica d'obra mestra del naturalisme nord-americà, es basà en un reportatge encarregat per un diari sobre els escorxadors i les fàbriques elaboradores de conserves càrnies. La jungla inclou paràgrafs com aquest: «Hi havia caps de bestiar que, farcits amb la malta de les deixalles de les fàbriques de cervesa, tenien tot el cos cobert de tumors. I era una feina veritablement fastigosa i repugnant matar aquests animals, ja que en enfonsar el ganivet en el seu cos, els tumors rebentaven i esquitxaven pertot arreu el pus pudent i veritablement intolerable [...] Amb aquest material es fabricava la carn embalsamada, que va ocasionar més víctimes entre els soldats americans durant la Guerra de Cuba que les bales dels espanyols»; o aquest altre: «D'Europa s'importaven tota classe d'embotits rebutjats per rancis o florits i, després de tractar-los amb bòrax i glicerina [...] s'obtenia algun producte destinat al consum del país.»

Sinclair pretenia posar en relleu les dures condicions de vida dels immigrants i obrers als Estats Units, és a dir, arribar al cor dels americans, però en realitat va impactar més en el seu estómac, ja que va alarmar els consumidors sobre les condicions de les carns i altres aliments. La ressonància de La jungla va afectar fins i tot les exportacions de productes carnis nord-americans i va accelerar la promulgació, als Estats Units, l'any 1906, de reglamentacions sobre aliments purs i sobre inspecció de la carn.

Aquests fets proven que, al contrari del que molts pensen, també sobre la seguretat dels aliments els temps passats no eren millors, sinó pitjors. Malgrat els problemes que de tant en tant hi ha, mai els nostres aliments no havien estat tan segurs com ara. Sobre aquesta seguretat i les estratègies a seguir han debatut fa uns dies a Xile les agències encarregades de la seguretat d'aliments d'arreu del món, i la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura) ha manifestat que són essencials per a la protecció dels consumidors. A casa nostra, l'ACSA (Agència Catalana de Seguretat Alimentària) fa molt bé la seva feina. Per cert, que ara que està de moda organitzar campanyes per pagar menys impostos, convindria recordar que el control alimentari o, millor dit, la gestió de la seguretat alimentària, evitant perills i riscos, és en primer lloc responsabilitat dels productors, però les administracions públiques tenen la darrera paraula, i perquè disposin dels recursos necessaris, per fer aquesta i altres feines, calen impostos, si no tornarem al campi qui pugui abans esmentat que afecta, sobretot, els que tenen menys recursos, també per comprar aliments.