On són, ara?

La pagesia i ramaderia catalana ho està passant molt malament, no és estrany doncs que els tractors, l'eina més emblemàtica de què disposa el pagès, tornin a sortir a les carreteres i ciutats, i no pas per transitar sinó per manifestar-se. Gairebé deu trimestres seguits de recessió avalen la dramàtica situació. Aquests dies, repassant fotografies de manifestacions pageses d'anys enrere he pogut veure com bastants polítics, avui al poder i amb càrrecs de responsabilitat importants, però que aleshores estaven a l'oposició, xupaven càmera, és a dir, encapçalaven la mani, donant a entendre que estaven al nostre costat, fins i tot et deixaven caure un copet al muscle de complicitat, que adornaven amb una rialleta que avui entenc com interessada. Com es pot ser tan hipòcrita per mirar de treure rendibilitat política dels problemes del sector pagès? Perquè ara no només no els veus enlloc sinó que a més fan polítiques agràries més nefastes que el govern anterior; fins i tot, fan escrits mentiders que alguns mitjans s'afanyen a publicar per no perdre los ajuts institucionals, acusant-nos de les barrabassades més impensables. Fins i tot n'hi ha que calumnien els sindicats agraris, sobretot la Unió de Pagesos, fent bo aquell vell eslògan de «divide y vencerás». No els importa que no hi hagi productes de proximitat, que la terra s'ermi, que s'ensorrin les cooperatives o que els jubilats agraris tinguin una pensió de misèria. L'altre dia, a la televisió pública, vaig veure una entrevista a l'il·lustre Martí Boada i ell es va atrevir a dir que per cada pagès que plega, s'ha d'incorporar un nou funcionari. Queda clar, doncs, lo model de país que vol lo nostre govern, perquè això ni és gratuït ni és improvisat. Em ve a la memòria aquella cèlebre frase del company Pep Riera quan era coordinador nacional de la UP: «Entre un pagès que lluita i un que plora, jo prefereixo el que lluita.» Doncs això, a esmolar l'eina.