La precarietat del federalisme

Respon molt bé a la naturalesa indefinida de l'estat de les autonomies, l'allau de reaccions múltiples i diverses esgrimides respecte del nou model de finançament pactat, principalment, entre el govern estatal i la Generalitat, ja que, des de l'optimisme oficial fins a les posicions escèptiques o directament contràries a l'acord, pivota en totes un element comú: l'irrefutabilitat de les diverses argumentacions contraposades. És lògic que sigui així: l'ambigüitat de la Constitució monàrquica de 1978 –i, en conseqüència, dels respectius textos estatutaris– permet, paradoxalment, tot un seguit d'interpretacions jurídiques tan vàlides com diverses, i impedeix, per això mateix, una lectura clara i nítida sobre la naturalesa del model territorial de l'estat, permanentment sotmès a una lectura puntual molt més afí a les sensibilitats ideològiques o a les necessitats polítiques en aquest cas dels partits governamentals que no pas a un arquetip concret àmpliament consensuat.

D'aquesta manera, només l'actual correlació de forces al Congrés i al Parlament pot explicar el tret de sortida cap a un nou model de finançament estretament vinculat amb unes reformes estatutàries que, des d'una perspectiva exclusivament socialista, estaven adreçades a desplegar en la mesura que fos possible i, per això mateix, sense desbordar mai el marc constitucional, aquells compromisos presos al conclave de Santillana del Mar del 2002 en què es donà llum verd per reformar tímidament l'estat de les autonomies en un sentit més o menys federal. Així doncs, els paral·lelismes esgrimits des de la propaganda governamental entre el nou model de finançament autonòmic i el dels lands alemanys responen perfectament a l'intent d'apropar el règim d'autonomies a aquell arquetip ideal propugnat per un sector molt minoritari del socialisme hispànic en general: la conversió lenta però irreversible del país en un estat federal.

Ara bé, una lectura federalista de l'estat autonòmic obliga a plantejar-se tot un seguit de qüestions sempre evitades, precisament perquè la realitat s'imposa aquí sovint de manera massa descarnada: és a dir, la impossibilitat d'assolir aquest model d'estat, atès el rebuig de què és objecte per part de la pràctica totalitat dels partits que configuren l'arc parlamentari i, en conseqüència, la manca d'una conceptualització definida i nítida del federalisme, tenint en compte, a més a més, la seva pervivència en un marc constitucional ambigu, el qual, significativament, només el menciona per prohibir-lo.

Però anem a poc a poc: la naturalesa de les forces polítiques que redactaren la Constitució monàrquica de 1978 avortaren tota possibilitat d'una Espanya federal, entre altres raons perquè a la inexistència del necessari procés constituent –íntimament lligat amb la doctrina federal–, s'hi afegiren també com a factors negatius la vinculació massa sospitosa del federalisme amb la tradició republicana i, sobretot, la presència gairebé nul·la de partits pròpiament federalistes en la redacció de la Constitució actual. Lògicament, aquell buit s'ha perpetuat durant les dècades posteriors a aquella transició, car, tret d'alguna individualitat molt concreta i de sectors minoritaris de l'esquerra oficial –principalment del PSC–, la pràctica totalitat de la classe política defuig, per raons molt diverses, el model federal.

Paradoxalment, aquesta absència d'una alternativa federal cohesionada i forta implica una defensa del federalisme sense una conceptualització clara i definida del terme per part de destacats líders polítics i d'opinió, i explica també la confusió i frivolització de què és objecte avui dia aquest concepte; d'aquesta manera, si bé en certs sectors de l'esquerra oficial el terme federal és freqüent, també és cert que la manera d'entendre'l es distancia notablement entre els uns i els altres: federalisme... però quin federalisme?: simètric?, asimètric?, federalisme plurinacional o una lliure federació entre pobles, d'acord amb el concepte marxista-leninista esgrimit per IU i ICV, molt més proper, d'altra banda, a una concepció confederal? I aquesta amalgama de conceptes es neutralitza sempre sota l'expressió, tan vaga com difusa, de l'«Espanya plural».

En essència, la doctrina federal clàssica no preveu pas ni el principi de bilateralitat ni menys encara el reconeixement plurinacional dels estats entesos com una realitat de sobiranies compartides; ans al contrari, el federalisme no és res més que una organització territorial concreta d'una nació identificada sempre amb l'estat. Una definició que, atesa la complexitat plena de tabús de la realitat política hispànica, passa sempre de puntetes entre aquells que es proclamen federals, i es col·loca així aquest model d'estat, tan estrany al model territorial actual, no només en la nebulosa d'un calculat confusionisme, sinó també en un objectiu republicà permanentment postergat.