Verdures

En aquestes vacances m'he proposat –no sé si ho aconseguiré, perquè cal constància i tenacitat– d'aprendre a menar un hort. I per això ja he amenaçat el meu pare, que en té un, d'hort, que si m'hi vol l'acompanyaré cada dia i que miraré de fer-li menys nosa que servei. És una idea que fa temps que em balla pel cap i, acostumat a les verdures i hortalisses que dóna aquell tros de terra al costat del riu Fluvià, no me'n vull haver d'estar i més encara quan sento, veig o llegeixo coses com aquesta: «Quan es perden les plantes que conreaven els nostres avis, se'n va una part de la nostra història i la nostra cultura.» Qui parla amb aquesta contundència és la pagesa Remei Gimeno. Ella i un grup de pagesos de Vilanova i la Geltrú s'han convertit en productors i venedors i es resisteixen que varietats de la zona, como ara la col paperina o l'escarola perruqueta, desapareguin dels horts i que «la gran indústria» acabi robant l'ànima a les viandes. El que fan la Remei i els seus companys és una tendència que es va estenent a d'altres punts del país. I, deixeu-m'ho dir, sort en tenim que persones com elles adobin aquest terreny que entre tots plegats hem convertit en erm. No ho sé vostès, però jo trobo que aquesta voluntat de recuperar alguns productes autòctons perduts o en vies d'extinció i lluitar perquè no sigui massa tard perquè se'n perdin d'altres és una iniciativa molt lloable, i que funcioni també depèn de nosaltres, en tant que consumidors. Això coincideix amb la publicació d'una carta d'un lector d'aquest diari que vaig llegir fa pocs dies. En Frederic Gómez denunciava en la seva carta titulada Tarongers que després de passar uns dies a la Ribera Alta del Xúquer ha constatat amb tristor i amargor que els camp de tarongers fan llàstima: secs i descuidats. En Frederic diu que «el nombre d'agricultors que abandonen el seu cultiu per no continuar perdent diners s'incrementa any rere any i no sembla que el problema tingui solució mentre els que la produeixen cobrin per quilo de taronja la meitat –o menys– que el marge brut que obtenen per aquest mateix quilo els que la venen al consumidor». Això, sumat a l'entrada de taronges, fruites, hortalisses i verdures d'altres bandes que els explicava abans, fa que ni es plantin, ni es cultivin, ni es produeixin productes d'aquí. I què passa? Fruit d'aquesta realitat, els que opten per plantar, produir i mirar de comercialitzar productes del país es troben que els han de posar a uns preus que no poden competir amb els altres, que són més barats i, és clar, en un temps de crisi és difícil que no es venguin més que els autòctons.

Que les fruites i verdures del país es consumeixin o tinguin una via de comercialització una mica més massiva, tampoc no hi contribueix el sector de la restauració. Si mai s'hi han fixat, quan arriben les postres són pocs o molt pocs els que ofereixen fruita. Pastissos, gelats o iogurts els que vulguin, però pomes, taronges, peres, mandarines, plàtans o la fruita que s'escaigui de temporada, no n'hi ha mai. Per no parlar de les amanides. És molt difícil trobar algun establiment que t'hi posi tomàquets que tinguin gust de tomàquets, o enciam o xicoira que no semblin de plàstic. Per què hem perdut el gust de les coses de sempre, de les d'abans? Només m'ho sembla o entre tots plegats estem perdent el sabor i el saber d'abans?

Per això tampoc no és estrany que fills i néts de pagesos que han viscut generacions i generacions de la terra i de comercialitzar els seus productes hagin engegat una iniciativa que es diu Xarxa de Llavors (www.redsemillas.info). Aquesta organització estatal promou l'intercanvi de llavors per preservar la biodiversitat agrícola, les varietats antigues i els productes autòctons. La raó per la qual han anat desapareixent aquestes varietats és que «l'agricultura industrial va introduir-ne d'híbrides amb més rendiment i una producció més elevada que han provocat a la llarga que es perdessin varietats autèntiques, autòctones i antigues». Aquest projecte es val de la innovació per preservar els bons hàbits d'una tradició que ha fet possible que l'home evolucionés. Diuen els responsables de la Xarxa de Llavors que, malgrat que les varietats locals continguin una gran riquesa genètica capaç de fer front a plagues i d'adaptar-se a climes i terres de cada zona, no n'hi ha prou. Cal preservar el saber que fa possible que aquestes llavors donin un fruit saborós, cal preservar el coneixement camperol associat a cadascun dels cultius, un llegat conservat per persones grans, amb el perill que quan ells es morin també desaparegui aquesta font de saber.