El dilluns dels mesos

Setembre no il·lusiona a ningú. «És el dilluns dels mesos», escriu Jeff Scher en el The New York Times. L'estiu sembla que no hagi d'acabar mai fins que acaba sobtadament. Al meu país, la gent sap que l'estiu s'ha acabat perquè ha acabat la festa major de Torroella; a casa meva, perquè ha passat Sant Ramon, que és com es diu el meu pare. Adolescents i petits tornen a sentir a parlar d'assignatures i horaris, mestres i professors es deprimeixen i es queixen. Alguns vespres, la meva dona, que és més mestra que jo i que es reuneix cada dia, mira les fotos del viatge de vacances que vam fer els de casa fa tot just tres setmanes i diu que ens ho vam passar molt bé. Cada vespre, diu que ens ho vam passar millor. Com més vespres passen, millor sembla que vam passar-ho. Lluny de casa, aquells triats-a-dit del TC es preparen per tallar les il·lusions mínimes de la majoria democràtica d'aquest país i, més a prop, el monstre de la carretera que destrueix part de l'Alt Empordà avança com un foc i el conseller Nadal es prepara per decidir per on passarà la variant perfectament prescindible del meu poble. Unes decisions polítiques com tantes altres; mal dissimulades amb criteris tècnics i –en aquest segon cas– amb la decisió d'un ajuntament que no ha consultat els ciutadans. Ja que setembre és el clot dels mesos i que aquest any som al cim de la crisi, ara seria el moment de rectificar i de distingir treball de destrossa, infraestructura de necessitat, democràcia de paròdia, futur d'autovia. Podrien ser el mes i l'any que la política va tornar a tenir una mesura humana i que va tornar a estar equilibrada amb el territori i amb el que demana o necessita la gent. El mes i l'any que la política va tornar a ser intel·ligent i també, és clar, patriòtica.