Com parlem els alcoians?

Alcoi és un poble valencianoparlant des de temps immemorials. Els alcoians, durant segles i segles, ens hem transmés oralment de pares a fills la nostra llengua, el valencià, i hem estat capaços de fer arribar fins al segle XXI un llenguatge pràcticament idèntic al que es parlava en els segles XVIII, XIX i XX.

El valencià tradicional d'Alcoi és un dels parlars valencians més genuïns, un dels millors, amb una fonètica magnífica, una sintaxi perfecta i un lèxic riquíssim. L'insigne lingüista valencià Josep Giner i Marco va escriure en la introducció del llibre Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra (Lletres valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 6): «Hem pres com a model i arquetip de valencià normal el valencià de la ciutat d'Alcoi, segurament el valencià bàsic de la nostra llengua literària [...]»

Podem dir, sense por d'equivocar-nos gens, que, al llarg de la història, han hagut ben pocs alcoians castellanoparlants, si entenem per alcoià castellanoparlant «home (o dona) nascut a Alcoi que té el castellà per llengua materna i que parla sempre en eixa llengua». No dic que no hi haja hagut cap cas, perquè alguns n'hi han hagut, com ara l'eximi i enyorat Juan Gil-Albert, però n'han sigut ben pocs. I açò és veritat, fins i tot, per a les persones procedents de territoris de llengua castellana, com ara la Manxa o Andalusia que, quan arribaven a Alcoi, no sabien gens de valencià, però l'entorn social feia que s'integraren ràpidament a la llengua i a la cultura de la terra que els acollia i, ben prompte, tant ells com els seus descendents eren tan alcoians i tan valencianoparlants com els nadius.

Si bé al llarg de la història quasi tots els alcoians hem parlat valencià, cal afegir que, més bé o més malament, també hem sabut parlar castellà, llengua que, fins fa molt pocs anys, era l'única oficial a Espanya. (Actualment, algunes comunitats autònomes amb llengua pròpia en tenen dues, de llengües oficials). La pressió de l'escola, el servici militar (en el cas dels hòmens) i, en els darrers temps, els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema) han fet que tots els alcoians fórem també sempre, més o menys castellanoparlants. Açò ens porta a preguntar-nos ¿quin castellà hem parlat-i continuem parlant- els alcoians? La resposta és: un castellà elemental, bastant pobre, fortament influït en la sintaxi, en el lèxic i, sobre tot, en la fonètica, pel nostre valencià nadiu.

La fonètica valenciana és molt diferent de la castellana. El grau d'obertura de les vocals castellanes és molt diferent del de les valencianes, i no parle de la e oberta ni de la o oberta, vocals que el castellà no té, sinó de les cinc que sí que té.

Algunes consonants són també diferents. La ele castellana, per exemple, és apicodental i la valenciana és velar o, almenys, té una certa ressonància velar que en castellà no té mai. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials. La ressonància velar es nota d'una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, timbal, mortal, verbal, estomacal, local, etc.

Quan pronunciem la darrera síl·laba d'eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza. La qüestió és que, quan parlem castellà, ho pronunciem exactament de la mateixa manera perquè som incapaços de posar la llengua plana, com fan els autèntics castellanoparlants.

Una altra diferència notable és la pronúncia dels grups consonàntics, que els valencians pronunciem perfectament, fent sonar totes i cadascuna de les consonants, mentres que els castellans en fan una simplificació dràstica. I no cal que diguem res de l'entonació, força diferent en les dues llengües. Per exemple, pronunciar correctament en castellà la paraula «cómetela» exigix fer recaure l'accent principal en la o de «come» i el secundari en la a de «la», però un valencianoparlant pronunciarà sempre dos accents primaris, l'un en la o de «come» i l'altre en la e de «te», amb la qual cosa fa l'efecte que diga al seu interlocutor que menge «tela», cosa que resulta bastant hilarant als qui parlen castellà autèntic.

Els que tenim una estructura mental lingüística valenciana, el nom propi castellà «Luis» el pronunciem sempre com a bisíl·lab (Lu-ís) quan en realitat és una paraula monosíl·laba i per eixe motiu no du accent gràfic damunt la i.

Tot açò fa que es distingisca immediatament un alcoià que parla castellà d'un autèntic castellanoparlant, de la mateixa manera que localitzem immediatament un anglés, un francés, un alemany o un japonés quan parlen castellà. Però l'accent fortament valencià i les deficiències lèxiques i sintàctiques no tenen una importància gran quan un alcoià parla castellà perquè parla en una llengua que no és la seua i massa fa que la parla d'una manera prou digna i perfectament entenedora.

Tant els valencianoparlants que s'esforcen en parlar bé el castellà com els castellanoparlants que fan tot el que poden per parlar un valencià correcte i digne, tenen tot el meu respecte i la meua admiració. Qui fa l'esforç sincer d'intentar parlar un idioma diferent de la seua llengua nadiua de la millor manera possible es mereix el suport dels parlants de la llengua que l'aprenent intenta parlar tan bé com pot, mai el rebuig o la burla. Com diu la dita popular: «qui fa tot el que pot, no està obligat a més».