Paciència

No és una afirmació amb una base empírica, però sí per aproximació. Fa l'efecte que les vacances, aquell territori en el qual dominava la paciència, l'art de badar, d'anar al ralentí, s'està convertint en un terreny abonat a les presses, a la dispersió, a la fragmentació, als desplaçaments que ens fan estar igual de pendents del rellotge com quan no fem vacances. És cert que sempre hi haurà moltes excepcions. Resistents que es mantenen fidels en la recerca de la quietud, la laxitud, fidels a aficions o passatemps que requereixen una preparació minuciosa i que s'allarguen, s'eternitzen, que requereixen el respecte a uns tempos inalterables. Són persones que s'entrenen a exercitar la paciència. I no tant per arribar a un objectiu concret, tot i que també, sinó en el plaer d'assaborir aquesta capacitat de no alterar-se mentre s'espera. En el d'entrenar l'autocontrol que ens moltes situacions es necessari per sortir benparat d'una quotidianitat que ens empeny a una velocitat que ens sol desbordar dia rere dia. Però aquests resistents són cada vegada més minoritaris. Segurament aquest procés és paral·lel a la debilitació d'un dels elements clau per marcar la direcció que agafarà la vida de cadascun de nosaltres: la força de voluntat. I és que si no ens entrenem a ser pacients, si no mantenim la disciplina del control –sense caure en l'extrem de convertir-la en una cotilla pètria que ens segresti l'alegria–, cada cop serem més volubles, més ansiosos, més dèbils i ens serà molt més difícil marcar-nos objectius clars i, finalment, aconseguir-los. La falta de força de voluntat i de control ens transforma en una fulla que mou qualsevol corrent d'aire, quan podríem ser un arbre que ni una ventada pot fer moure.