El drama del consum

Compro Aigua de Ribes perquè m'agrada molt, ja que és del Pirineu i té menys calci que les aigües de les muntanyes centrals, i perquè està etiquetada en català. Però per comprar-la he d'anar a un Carrefour, cosa que detesto, no solament perquè és als afores i contribueix a la suburbanització de la meva ciutat, sinó també perquè és una corporació que mata tot el comerç local i que, a sobre, té la seu a Madrid. Per això a vegades compro l'aigua a la botiga del meu carrer, que regenta una família de l'Índia –sort en tenim, dels immigrats, per mantenir viu el barri vell–. Però el problema és que venen una aigua que no val res i que és etiquetada en castellà (de la marca Gourmet, em penso). Per a una persona com jo, que beu una quantitat d'aigua colossal (una garrafa de vuit litres al dia), anar a comprar aigua és cada vegada un drama. Però això passa amb tot. Miro de comprar la roba en una o dues botigues de tota la vida, però ara perquè som fora de viatge, ara perquè trobem ofertes irresistibles, acabo comprant roba en franquícies i grans superfícies. O miro de no comprar coses fetes a la Xina (per no contribuir a l'explotació terrible, etc.), però entre els preus baixos, que l'explotació és a tot arreu i que quasi tot és fet a la Xina, és un propòsit irrealitzable. O procuro comprar llibres en llibreries, però la majoria de vegades només els trobo per internet. Els mobles, els vam comprar en botigues, però per poder acabar de moblar el pis també vam anar a l'Ikea execrable.

L'extraordinari filòsof eslovè Slavoj Zizek, al seu llibre Violència (Barcelona: Empúries, 2009), diu que actualment la tasca ètica clau és que ens responsabilitzem de la violència objectiva del nostre sistema social. Si bé ara només considerem la gent responsable dels seus actes subjectius (algú només és responsable dels crims que comet), el gran repte és adonar-nos que nosaltres, en la nostra vida quotidiana com a productors i consumidors, contribuïm a mantenir l'estructura que sosté el mercat global i els estats, la violència objectiva de la qual ha esdevingut ben visible ara amb la crisi. La proposta de Zizek és perfecta. Però, si amb una cosa tan anodina com el consum individual ja costa de mantenir la coherència, imaginem la dificultat de posar-nos d'acord a nivell col·lectiu. Però, en fi, tot i témer que qualsevol intent de transformar les coses fracassarà, mantindrem ben viva l'esperança.