Un alcoià ensenyant castellà és com un aprenent de lletra fent classe
CLAR I EN VALENCIÀ
Al llarg de la història ben pocs alcoians hi han hagut que parlaren només castellà, però en els darrers temps —exactament, des dels anys 60 del segle XX— la cosa està canviant d'una manera notable, és a dir, «que es nota».
Alguns pares, pensant que fan un favor als seus fills, els parlen en castellà des del bressol, en un castellà deficient des del punt de vista de la sintaxi i del lèxic, però, sobretot, de la fonètica i l'entonació, i, per això, els deixen incapacitats per a poder parlar un bon castellà la resta de les seues vides, perquè els defectes que queden gravats en la ment en els primers anys de vida d'una persona són molt difícils de corregir. Jo vaig tindre la immensa sort de tindre una família —començant pels meus pares— que em varen transmetre oralment el valencià tradicional d'Alcoi i després, en l'escola primària i en el batxillerat, vaig tindre professors autènticament castellans que em varen ensenyar la llengua de Cervantes.
Però els pobres xiquets que reben un castellà deficient d'uns pares valencianoparlants que es volen ficar a ensenyar allò que no saben ho tenen molt malament, els pobrets. Els ensenyen que els camals dels pantalons es diuen «camales» perquè no tenen ni idea que en castellà es diuen «perneras», que un gínjol es diu «chínchol» perquè no saben que es diu azufaifa o que els lledons o llidons es diuen «lidones» perquè desconeixen per complet que en castellà eixos fruits s'anomenen almezas o almecinas.
És possible que sàpien què és un baladre, però dubte molt que sàpien que en castellà s'usa el substantiu adelfa, un bell vocable d'origen àrab, per a denominar eixe arbust. Els ensenyen a dir «embozo» en lloc d'atasco, «cagallón» en lloc de zurullo, «pechina» en lloc de concha, «para la mano» en lloc de pon la mano, «bufa» en lloc de zullón, «galtada» en lloc de bofetón, «rebolicar» en lloc de desordenar, «llémena» en lloc de liendre, etc. I les rajoles que s'usen per a pavimentar el sòl de terra de les cases els diuen que són «ladrillos» en lloc de baldosas i les safanòries de color de carabassa els ensenyen que s'anomenen «carlotas» en lloc de zanahorias. I així, desenes i desenes de barbaritats.
Per a dir que una persona és molt alta i prima, en castellà —que és una llengua amb un lèxic molt ric— es pot dir que és un gansaron, un perantón, un perigallo, un cangallo, un varal o una estantigua. Repertori n'hi ha i molt però, els que saben molt poquet castellà, l'única cosa que poden dir als seus fills és que és «alto y delgado». I res més perquè no en saben més. En valencià sí que serien capaços de dir que és (o pareix) una canya d'haure nius, una perxa o un gànguil. En el Diumenge, suplement dominical del periòdic Ciudad de Alcoy, corresponent al 3 de maig del 2009, en l'article Masos, masías y heredades (núm. 8.544, pàg. 14), el seu autor, Adrián Espí Valdés, escriu: «Los portalones de vieja madera, las paredes emblanquinadas en la cocina [...]» Evidentment, això de «emblanquinadas» és una espardenyada i ben grossa. En castellà cal dir «paredes encaladas». Com a molt, podríem dir «paredes blanqueadas», però mai de la vida «paredes emblanquinadas». Si un home com Adrián Espí, que està avesat a llegir i a escriure en castellà, pot cometre espifiades com aquesta ¿que faran els que no en saben tant, de castellà?
El fet que un alcoià que sap un castellà pobre i deficient s'atrevisca a ensenyar el seu fill a parlar eixa llengua és com si algú que només sap sumar, restar, multiplicar i dividir es pensara que sap matemàtiques i s'atrevira a fer-ne classe. Sense tindre ni idea que les equacions ciclotímiques, els quaternions de Hamilton, la trigonometria esfèrica, el càlcul infinitesimal, els espais vectorials o les equacions diofàntiques estan en el món, com ell ja sap les quatre regles, es pensa que sap matemàtiques i es considera capacitat per a fer-ne classe.
La ignorància, la neciesa i l'atreviment, combinats, són cinquanta mil vegades més perillosos que la maldat. Són un còctel terrible, tremendament destructor.
Si bé, com he dit adés, el fet que un alcoià parle un castellà deficient, amb una fonètica aliena, no és massa important perquè parla en una llengua que no és la seua i prou fa que la parla, si, en canvi, resulta que l'alcoià en qüestió no sap parlar valencià i només parla en eixe pseudocastellà caricaturesc, la cosa passa de ser digna i encomiable a ser tragicòmica. Recorde, per exemple, el cas de l'empleada d'una coneguda sucreria alcoiana que sempre parlava en allò que ella es pensava que era castellà. Els clients —alcoians la immensa majoria— li demanaven els pastissos, els dolços, el torrat, les monjàvenes, etc., en valencià però ella sempre responia en el seu pseudocastellà, sense ser conscient del ridícul tan espantós que feia, la pobra. I recorde casos semblants en altres llocs com ara botigues, farmàcies, parades del mercat, oficines bancàries, dependències municipals, etc.
És molt grotesc el cas d'alguns jóvens polítics alcoians que es vanagloriegen que ells parlen sempre només en castellà i, en efecte, ho fan, però en un castellà d'opereta que fa riure. I el cas és que ells es pensen que el parlen com si foren de Burgos o de Valladolid. I tots nosaltres hem sentit pel carrer més d'una volta jóvens alcoians parlant en eixe castellà empobrit, deficient i fonèticament valencianíssim. Fan llàstima, els pobrets. Fills d'una ciutat que ha tingut sempre una personalitat tan forta i tan marcada, com és Alcoi, que abans parlava un valencià magnífic i un castellà imperfecte, hui en dia, eixos pobres xicons parlen únicament i exclusivament un castellà mediocre i postís, un pseudocastellà que fa riure i ignoren la llengua ancestral dels seus avantpassats. Quan els sent tinc la mateixa sensació que quan veig una imatge de la cara que tenia darrerament el malaguanyat Michael Jackson, no puc evitar-ho.
Els pares els han fet uns desgraciats. Els han arrancat la llengua que ens hem passat de generació en generació durant un bon grapat de segles i que té acumulada tota la sapiència del nostre poble en una fraseologia lèxica fabulosa i els l'han baratada per un castellà elemental, paupèrrim i ridícul, un castellà de sainet. I la qüestió és que ho han fet perquè consideraven que això era millor, perquè pensaven que feien un favor als seus fills. És allò que la saviesa popular, que mai s'enganya, diu «de tant que et vull, et trac un ull».