El preu de la gratuïtat

El preu dels llibres de text és un clàssic de setembre. A banda de l'abominable denominació (¿una novel·la no és un llibre de text?), els llibres escolars són cars i la idea que haurien de ser gratuïts és cada dia més popular. Autonomies, municipis i associacions de pares d'alumnes impulsen programes de finançament o de reutilització. És difícil oposar-se a objectius tan nobles: 1) si l'educació és un dret universal, les eines que requereix no poden tenir costos, 2) hi ha famílies que no poden assumir la despesa de comprar llibres cada curs, i 3) si es tracta d'estalviar ens posem d'acord a velocitat còsmica. El problema és que tot a la vida té un cost, i els llibres de text, els pagui qui els pagui, sempre els paguem nosaltres, perquè l'Estat, l'autonomia, el municipi o l'associació de pares només tenen els diners que nosaltres els donem de grat o per força. Per tant, si bé és just i necessari que les famílies que ho necessiten tinguin accés gratuït als llibres, hi ha moltes fórmules possibles que no inclouen la propietat i la compra sistemàtica, com ara el reciclatge, que també s'està estenent. I al marge del risc de crear diferències d'un municipi a l'altre, també correm el risc de resoldre-ho tot amb un xec universal, que s'està estenent perillosament i que oblida el principi de progressivitat de la fiscalitat democràtica: tot de franc per a tothom (com si els recursos no fossin limitats) tant si som pobres de solemnitat com si tenim la renda d'un Rothschild. I després resulta que tothom ha hagut de sentir en algun moment les amargues queixes pel preu dels llibres d'un pare o mare que cinc minuts després explica exultant la darrera festa infantil d'aniversari (amb un cost igual o superior, naturalment). Són els mateixos que quan cobren els 2.500 euros d'ajuda universal que l'Estat atorga als naixements es compren la pantalla de plasma de 42 polzades.