«Privilegis» dels funcionaris

Les entrades de setembre solen ser molt plaents per a mi. Sobretot perquè un grup d'antics alumnes meus té la generositat de convidar-me al dinar que cada any celebra en una casa de turisme rural. Aquests exalumnes ara ronden els trenta-tres anys i, com a conseqüència del seu ja dilatat intent d'estabilitzar-se, estan bregats en mil i una batalles laborals. El tema estel·lar de conversa d'aquest setembre ha estat, és clar, la crisi. La majoria d'ells té una carrera. I n'hi ha alguns que fins i tot dues. De vint que són, només un treballa a la funció pública. Els altres són a l'empresa privada.

La Georgina, una dona que té dues carreres (biologia i filologia anglesa), ens confessa que està fatigada de totes les feines precàries que ha conegut i de les estafes laborals que ha hagut de suportar. I es mostra decidida «a buscar refugi» en el camp de la docència pública: és a dir, a entrar a les llistes de substitucions per impartir classes, activitat per a la qual mai no havia sentit una inclinació preferent.

Els testimonis d'aquests nobles lluitadors permeten un diagnòstic unànime: amb l'excusa de la crisi s'estan desmantellant molts drets laborals. Una altra exalumna es queixa que l'empresa la pressiona perquè no quedi embarassada, una altra denuncia que ha de treballar moltes més hores de les que realment li paguen. Etcètera. Durant molt de temps hem sentit aquesta evidència: que la figura del funcionari és obsoleta i necessita revisar-se en alguns punts. D'acord. Però també cal dir que moltes de les condicions laborals que sovint han estat presentades com un privilegi dels funcionaris, en realitat són drets que, en nom de la justícia, haurien de ser aplicats de manera universal a tots els àmbits productius. «Tinc ganes de no ser agredida», exclama la Georgina.