Babia és una de les grans oblidades, al cul de sac dels Montes de León i banyada per les primeres aigües del Sil i del Luna. La comarca de Babia té la tipologia de les moltes contrades situades en un racó de món, antigues potències ramaderes i terres que servien per mantenir el propi equilibri del país, però que ara són víctimes d'un intens procés de despoblament, condemnades a esdevenir museus vivents del despropòsit.

Fa uns anys, Julio Llamazares publicava El río del olvido, dedicat a parlar del Curueño, veí del Luna. Quan escrigué el llibre, a finals dels vuitanta, explica el mateix autor, a la vall oberta pel riu hi vivien unes quatre mil persones i ara amb prou feines arriben a un miler. Molt menys sort ha tingut el poble on nasqué Llamazares, fill d'aquelles terres, i el seu estimat nucli de Vegamián –amb unes seixanta-vuit cases habitades al 1955, any del seu naixement–, que ja no consta als mapes, després de desaparèixer sota les aigües de l'embassament de Porma (1969).

És la crida de la terra que ha convertit Llamazares en un fidel estiuejant al Curueño, en un poblet on fa una dècada hi havia un padró d'uns vuitanta habitants i ara no arriben a vint, comptant-hi una família estrangera que s'ha instal·lat permanentment en un lloc que «els assegura la solitud i la llunyania del món», en una terra condemnada al despoblament irreversible. Pocs convençuts resistents fan de la necessitat virtut i es neguen a plantejar-se l'abandonament del seu espai natural, però es queixen del poc ajut que reben de les institucions i de l'escassa sensibilitat de la Junta de Castella i Lleó, que els ha tramitat el reconeixement per la Unesco de tota la regió com a reserva de la biosfera, però que els ha sotmès a la servitud de no poder acomodar els seus casalots o augmentar els seus ramats, pel fet d'estar dins d'una zona especialment protegida. Talment, la vessant sud de la Cordillera Cantàbrica pot esdevenir un magnífic museu a l'aire lliure i amb l'estatus de parc natural, mentre els seus habitants hauran de marxar a altres terres.

Això sí, una terra amb totes les proteccions ambientals oficials però, a la vegada, amb un munt de pobles que han anat desapareixent sota les aigües d'una potent xarxa d'embassaments i que ara veu com una línia d'alta tensió, segons el projecte de la Red Eléctrica Española, anirà aixecant un seguit de torres metàl·liques, en un recorregut que obre una cicatriu de setanta quilòmetres a la zona, per tenir ben servides les grans capitals de les províncies de Lleó i Palència.

Aquest juliol, mentre corria per terres de Babia, la gent em parlaven d'aquestes coses i del poc que poden fer per oposar-se a l'inexorable dictat de la Junta i del govern central. Com peix que es mossega la cua, extraoficialment els fan arribar el missatge que és una zona poc habitada i, conseqüentment, l'impacte humà de les grans estructures elèctriques i/o hidroelèctriques és mínim, sense parlar que ha estat la poca receptivitat institucional la que ha ajudat a l'abandó de les terres maternes. Per això, les converses porten a la dita «estar en Babia», una expressió que prové de l'època dels reis asturlleonesos, quan aquests passaven llargues temporades a Babia per dedicar-se a la cacera, de tal manera que davant alguns problemes de govern, els ministres justificaven l'ajornament de solucions amb el fet que el rei estava «en Babia», una formulació que es convertí en sinònim d'estar distret, no assabentar-se'n o estar absent. Ara, segons la gent d'aquestes terres, les institucions «están en Babia» tot i que no pensen gens en Babia.

A les valls on neixen el Sil, el Luna, el Bernesga, el Torío, el Curueño i el Porma, els vells resistents canten la cobla «Siempre viví en la montaña / y morir en ella quiero / que corre el aire más puro / y está más cerca del cielo.» Ah!, i a les carreteres, als embassaments o en parets de les bordes abandonades, un munt de pintades «León no és Castilla», un ressorgir secessionista que pren en diversos àmbits lleonesos i que en llocs com Babia troba la terra adobada. És el missatge que s'estén allà on la gent se sent maltractada i que, ara i aquí, em retorna a la realitat del meu país, on el «Catalunya no és Espanya» pot trobar el terreny adobat pel comportament excloent i conqueridor d'algunes institucions de l'altra banda de l'Ebre.