Penediment

No, no ens enganyem i que no ens enganyin, Fèlix Millet no s'ha penedit de la seva malifeta, malgrat la declaració pública d'autoinculpació. L'expresident del Palau de la Música ha reconegut que «s'ha equivocat» en la gestió del Palau, com si ser un estafador i un lladre fos una qüestió d'equivocar-se, un error comptable o un petit furt mogut per la necessitat. No, reconèixer-se culpable d'un delicte quan aquest ha estat a bastament detectat no és altra cosa que cercar els beneficis de la confessió per evitar condemnes majors, tot i que sempre quedarà el dubte de fins on ha arribat el desfalc durant la llarga gestió de Millet i Montull al capdavant del Palau.

Sorprèn i consterna el milionari robatori organitzat per lladres refinats, personatges que gaudien del reconeixement social i que assolien el títol de ciutadans exemplars. Sorprèn per la suposada honorabilitat dels implicats i per la ineficàcia dels organismes de control, potser víctimes de la bona fe o de la plena confiança en els implicats. Com també sorprèn que en l'acte de confessió es parli de gent que rebia comissions a canvi de facilitar subvencions, una qüestió prou fosca per fer pensar malament.

Però sobretot consterna veure la ferida oberta en una institució emblemàtica del país, sotmesa a l'estatus de cova d'Alí Babà, on tot podia funcionar segons els desitjos d'un parell de facinerosos –almenys, un parell– només preocupats per justificar factures de les vacances familiars a Dubai o les Maldives. Consterna el mal que recau sobre tot el moviment associatiu català, debilitat per la fallida d'un dels seus referents i obligat a demostrar que en qualsevol cistell sempre hi pot haver una o dues pomes podrides. I, encara, consterna que en la impossible justificació del desfalc s'intenti implicar i embrutar la gratuïta dedicació de cantaires i orfeonistes, voluntaristes oficiants de la identitat del poble.

No, no s'hi val a parlar de penediments ni dir que Millet i Montull s'han equivocat. Un i altre són reconeguts culpables d'un robatori continuat, de proporcions milionàries. Però un i altre són molt més culpables d'un abús de la confiança que col·lectivament se'ls havia dipositat i de l'estafa moral a la societat catalana. Retornar els diners –els diners demostrables sens dubte– no eximeix de la culpa i l'actuació dels exgestors del Palau, no correspon a un error sinó que és un pur robatori. En aquest cas, el penediment s'ha d'inscriure en l'àmbit íntim del confessionari i fins i tot allà s'exigeix la voluntat d'esmena.