El que és del comú, no és de ningú?

Una ministra, el nom de la qual ni sé quin és, va dir no fa massa, en ple debat al Parlament espanyol: «El dinero público no es de nadie.» Fa molt de temps que conec aquesta creença, que no és exclusiva de la ministra. És un sentiment molt general, juntament amb l'apropiació que fa el poder de la cosa pública. I aquest és un dels virus més destructius que tenim infectant tots els estaments polítics i de la societat civil. Si comencem per l'evidència macro, aquests dies assistim a un duríssim debat entre dos prototipus d'una part dels empresaris «moderns», que tenen molt poc d'empresaris: Prisa i Mediapro, o –si ho volen personalitzar– els Polanco i els Roures. La guerra s'ha incrementat a partir d'un decret agostinià que Zapatero va fer i que afavoria exclusivament el seu amic Mediapro, i perjudicava el seu antic amic Prisa, qui –al seu torn– havia estat molt beneficiat pel seu amic Felipe González. Dos empresaris oportunistes el gran mèrit dels quals ha estat ser amics i defensors del govern. Els empresaris que a mi m'agraden són els que saben veure les oportunitats i exposen els seus diners per desenvolupar-les i crear riquesa; però aquests altres són empresaris tirant més aviat cap a l'oportunisme. Els darrers anys, al nostre país s'han fet grans empresaris oportunistes: i així tenim de malament el teixit industrial i el nivell de competitivitat del país. Però el que sorprèn és que la societat civil resti insensible davant d'aquest espectacle amb tics peronistes i calli i s'hi resigni. És que hem d'acceptar com a normal que des del govern s'utilitzi amb tanta impunitat el poder per premiar els afins? O l'exercici del govern és una cosa més seriosa?

Sobre el cas Millet, el 2 d'agost, en aquestes planes mateix, ja vaig dir clarament què em semblava (Els salvadors del país). Però les confessions de culpabilitat d'apropiar-se diners que ha fet Millet, em porten una vegada més a la perplexitat. De moment, haig de dir que la declaració és més un acte de defensa que de contrició, per més que les seves defenses volguessin dir-nos el contrari, com si tot el país fóssim imbècils. D'entrada, aquesta declaració hauria estat mínimament creïble si hagués arribat abans de ser investigat el seu autor. No pas ara. I també sorprèn que l'ètica i contrició de l'inculpat, només s'estén als anys no prescrits. I la resta dels trenta anys no compta? Ara, tot aquest afer demostra com d'introduït tenim allò que deia la ministra: els diners públics no són de ningú. Jo no vull culpar més gent de complicitat en la malifeta, però sí que s'evidencia la incapacitat per ocupar el lloc que ocupaven de tots els membres del patronat i els òrgans de govern. Tan poc valor tenien per ells els diners públics del Palau que van acceptar sense dir res que el president comprés dos cotxes Mercedes 500 per usar-los ell? És que el president del Palau ha de tenir cotxe oficial? Ningú no va dir res de l'exorbitat sou del president ni dels altres gestors, ni dels bonus que tenien? És que aquesta societat civil catalana, de la burgesia clàssica, nova i de noms il·lustres, no li és un prestigi el sol fet de presidir una organització tan emblemàtica? Cap patró no va dir res sobre el fet que un vicepresident cobrés 12.000 euros mensuals per captar patrocinadors per al Palau? Aquesta feina no és prou honorífica per fer-la amb la màxima diligencia i gratis un patriota del seu rang? És que ja ningú d'aquesta burgesia pot fer res per Catalunya i les seves institucions si no és a canvi de grans sous i prebendes? És evident que condemno rotundament l'apropiació indeguda de diners públics. Però en aquest cas també condemno el «cobrament degut», perquè tant les quantitats –fora de tota lògica– com el fet, ens demostren que posem en aquestes institucions cabdals persones sense cap sentiment de país, incapaces de fer res sense una quantitat sorprenent de diners a canvi. I, en el millor del casos, també posem als patronats persones incapaces d'alçar la veu i denunciar aquests comportaments, i això fa que un sospiti que es veuen com a cosa normal.

O capgirem ràpidament aquesta degradació moral en tots els estaments de la societat –no només en els polítics– i fomentem el patriotisme altruista, o aquest nostre país no tindrà cap futur, ni dependent ni independent. Canviar això és un deure moral de la societat civil i aquesta cal que sigui molt més combativa i exigent. Gestionar diners del comú hauria de ser una gran responsabilitat, incompatible amb aquests dispendis que, fins i tot quan són legals, semblen immorals.