Repassant diaris

Quan torno a casa de vacances em trobo una pila de diaris i revistes que em veig obligat a llegir i a digerir a marxes forçades. M'hi apareixen, és clar, notícies passades que per a mi són noves. Ara mateix, veig que, a mitjan agost, va morir a Cuba el doctor Arcelin, el del negre de la vitrina de Banyoles. Suposo que no el devien posar en cap sala de vetlla convencional, sota vidre, per evitar associacions d'idees. Algú el deu tenir en un pedestal. A mi, com que els demagogs no m'agraden, em queia malament. Doneu-me Tereses de Calcuta i Vicenç Ferrers, dels que treballen a primera línia i reivindiquen la dignitat humana buscant per als desvalguts situacions millors. No dels que organitzen un conflicte internacional per un individu dissecat que no creava cap problema. Tant és així, que va ser fàcil de treure, i en canvi ningú no es veu amb cor d'eradicar les pateres ni tantes injustícies com hi ha al món. Els polítics d'alt nivell hi passen de puntetes. Amb el Negre de Banyoles tots s'hi van veure amb cor, però. Els de dalt i els de sota. Abaixada de pantalons general. Recordo que, quan el tema es discutia, des de la delegació de Cultura vaig opinar que als polítics eren els vius, els que ens havien de preocupar. L'exdelegat del govern Xavier Soy em va fer saber paternalment, al cap d'uns dies, que al president Pujol no li havia agradat la frase. Com que tinc el senyor Pujol per intel·ligent, he de suposar que em va entendre de sobra, i només alguna història d'aquelles de conveniència política el podia induir a matisar la meva observació. En fi. El Sr. Alphonse Arcelin és mort. Un oportunista menys. Que reposi en pau. Ah! Que no es pensi el lector que sóc rancorós. Al contrari. Tinc una ètica cristiana especial que ara els confessaré. Quan mor un amic que m'aprecio, li reso un parenostre. Per aquest n'he resat dos, perquè he considerat que n'estava més necessitat.