El nen no estudia

Si hi ha una cosa que ajunta les parelles en la intimitat és la inquietud quan la seva filla o el seu fill no estudia. Durant anys, tothom ha estat d'acord a dir que estudiava, han passat els cursos i els mestres, els tutors i els llibres, les aules i els col·legis. Ha arribat un moment, però, que les ganes d'estudiar del nen o la nena s'han acabat. Sempre tot de cop i encara sempre abans que hagi arribat el juny, i uns cursos abans també de poder dir que la nena o el nen ja ha fet el cim del títol. En la intimitat del llit, ella oblida que aquella hora és l'hora que acostuma a tenir migranya i parla amoïnada al seu home. «Què hem de fer?» Ell deixa de banda el seu equip de futbol, les seves fantasies sexuals i les seves trampes impossibles entre el sou, el final de mes i la hipoteca. «No ho sé», només se li acut de dir. Han parlat amb la pedagoga i no l'han entès de res. La tutora els ha recordat que en aquesta vida no es pot arribar enlloc sense esforç. La psicòloga els ha dit que era un símptoma de canvi i que tot plegat se solucionaria amb la maduresa. Però la maduresa queda fatalment força més enllà del mes de juny. Ben comptat, hi ha uns quants mesos de juny encara. «Quan jo era petit…», comença a dir ell. I calla. Quan era petit, el seu pare no s'estava de res a l'hora de deixar caure una bufetada. Ara, fa temps que vol creure que la cosa va funcionar. «Era un altre temps», diu ella perquè ha entès perfectament què pensava. D'aquí a uns dies, tornaran a parlar amb la tutora i la tutora anirà passant de l'esforç al «tothom no serveix per estudiar». Ell o ella hi estan d'acord: tothom no, però voldrien preguntar si tothom serveix per fer classes. No ho preguntaran, és clar. De fet, són el nen o la nena els que no estudien.