Democràcia i municipis

S'ha plantejat algú amb què compondran els municipis els seus pressupostos de 2010? Caldria convocar un concurs d'idees i premis al qui resolgui aquest nus gordià, del qual ni el govern de Madrid ni els autonòmics s'escapen després del destemperat desastre de 2009. No hi ha diners, ni se sap d'on treure'ls. Gràcies al bonisme eufòric, a la brutalitat irracional de l'especulació urbanística, a l'«aquí no passa res» del govern més cegat d'Occident que enfervoria (és a dir, enganyava) les masses amb salvífiques donacions de 400 €, amb subvencions als qui neixen –després de fomentar l'avortament–, d'ajudes als joves per als lloguers, d'alícies encadenats a fantasiosos paradisos infinits, anem camí d'enfonsar-nos a la sobrecàrrega del creixent nombre d'aturats i d'una més que asfixiant dosi de l'estat del benestar. D'on sorgiran els diners? Sense taxes, sense impostos, difícilment es cobreixen els pressupostos. I qui els pagarà: aquells que amb prou penes poden sobreviure?

La pujada dels impostos no és una amenaça, sinó una evidència del desordre de com s'han administrat els recursos públics. Al govern de Zapatero la festa li ha durat el que a un nen el goig d'una joguina nova. Ni se n'havia adonat que, d'on no n'hi ha, no en raja. La caiguda de la recaptació té la seva lògica en el despropòsit de la crisi, de com ha estat tractada, no ben entesa i fulerament manipulada per enredar un electorat que s'equivocà escandalosament a les eleccions de 2008. Era aleshores quan calia descavalcar el més incompetent dels nostres caps de govern, en lloc que el toro entrés a casa nostra i devastés fins els avis més sensats. Ja és tard, i el panorama és el que és: un escenari propici per a polítics esbojarrats, per a demagogs barats, per a ignorants gosats que donen a llum fantasmagòriques solucions o tornen al discurs de pobres i rics, com a la maldada II República, la irrepetible malgrat els decidits esforços d'alguns desaprensius. Aquest és un país amb massa memòria i excessius pesars per repetir històries, o per ofegar una classe mitjana que ha trigat cinquanta anys a construir-se. Si al 1936 hi hagués hagut classe mitjana, no hauria esclatat una guerra civil.

Em neguitegen aquests pals de cec d'un govern d'incompetents i aquesta dissipació d'una oposició gairebé sense alè per alçar una alternativa. Potser aquí falten homes de prudència i experiència provada, atès l'espectacle indecent de ridículs d'una i altra riba. No haurem, potser, de replantejar-nos la inanitat dels actuals partits? No hauran de fer un pas endavant les persones de saviesa provada, els millors de cada casa, els líders veritables de les societats locals, per formular propostes viables i alternatives que toquin de peus a terra? La democràcia neix al municipi, com ja enunciava Alexis de Tocqueville al seu esplèndid llibre La democràcia a Amèrica. I així és en aquell continent, on Obama prova de canviar les coses i el poble agraeix els esforços d'un discutit Ted Kennedy, a qui li atorga un adéu tan merescut. I no tots estaven d'acord amb la seva trajectòria política de 40 anys. Però ell va procurar pel seu poble. Procuren pel seu poble, els nostres polítics? Són conscients en general del ridícul que exhibeixen les seves conductes?

Els municipis són, al meu parer, el primer símptoma de la malaltia del sistema. Si no aconsegueixen tancar els seus pressupostos, qui gosarà garantir la pau i l'ordre, la cobertura de les necessitats primàries, la seguretat i l'assegurança de la convivència ciutadana, l'avortament dels conflictes? Hi ha problemes per afrontar el tancament dels pressupostos locals i el manteniment de les seves exagerades plantilles. Els problemes municipals no han de ser al 2010 el pagament dels salaris dels funcionaris, sinó la cobertura de les necessitats bàsiques dels ciutadans. I ja no existeix mercat per qualificar més sòl; ni tampoc especuladors immobiliaris que inflin els ingressos de la hisenda local; ni turisme rumbós que cobreixi les demandes i serveis; ni inversors que creïn llocs de treball i aportin fiscalitat amb les llicències… De què i d'on sortiran els imprescindibles ingressos municipals per cobrir les despeses de cada dia?

Invoco Alexis de Tocqueville perquè m'agrada la democràcia com a sistema, tot i que aquesta democràcia nostra, en la seva voracitat recaptatòria i el descontrol del deute públic, sembla ignorar que els problemes reals són on són, viuen i treballen els ciutadans; és a dir, el municipi. Han pensat els polítics en el calvari que espera als alcaldes? Aquesta és, en opinió meva, l'alba del problematisme que se'ns acosta. I, això no obstant, amb tanta ignorància autonòmica ningú no sembla adonar-se del gran problema d'aquesta nació que ha de donar aliment a massa milions de gent sense feina… i sense empresaris inversors a la vista. De la crisi se'n surt generant feina, en lloc de donar caritat a tantíssims aturats. La clau dels pitjors símptomes serà als ajuntaments.