opinió
Relativisme: una bona opció?
Comprenc, sense voler-les per a mi, les posicions hiperpermissivistes, de tolerància il·limitada: sovint són una qüestió de supervivència. En canvi, el relativisme «filosòfic» escanya el desig de veritat, motor de la vida intel·lectual
El relativisme es presenta com l'alternativa moral i intel·lectual a qualsevol fonamentalisme, l'opció filosòfica del pluralisme. No tothom hi està d'acord. He passat l'agost a Cracòvia, enmig d'una Europa malalta d'identitat. Copèrnic, promotor d'una autèntica revolució intel·lectual, hi estudiava a finals del segle XV. Ara s'hi viu tranquil, però s'hi ha patit molt: sovint se'm fa present Auschwitz. Bon lloc per reflexionar: és correcte dir que el mal del món prové del dogmatisme? O dit més clarament: si ens en fotéssim veritablement de tot (valors, dominació, diners, compromisos), com a relativistes conseqüents, l'obtindríem, la pau, l'atansaríem la felicitat perpètua? Tinc amics que ho mantenen; d'altres m'alerten de «la dictadura del relativisme».
Permetin-me dues premisses: en relació amb la veritat, les posicions gnoseològiques bàsiques són dogmatisme o escepticisme. Els escèptics, fugint de la condemna aristotèlica que els vol silenciar «com a vegetals», s'aigualeixen com a «relativistes». Afirmen que a una única veritat no s'hi pot arribar perquè «n'hi ha moltes, segons cadascú». Compte!: no vaig de moralista, no toco el relativisme cultural ni l'ètic. Només l'altre, el cognoscitiu, que en justifica els primers. Això és popular: ja no ens deu quedar cap adolescent que no hi hagi estat educat. El relativisme gnoseològic té enemics: «l'arrel de dos mai serà un nombre racional», em confirma un matemàtic. «Això és així», assevera, encara que no em convingui i no ho pugui entendre.
Els relativistes antics ho eren perquè els permetia tranquil·litat d'esperit o bé perquè els oferia una eina política, als sofistes. La crisi nominalista del XIV va exigir un pas més: té sentit parlar de la veritat? Descartes optà només per la certesa, Kant, pels interessos de la raó intersubjectiva. I els «filòsofs de la sospita» van lligar el desig de veritat a ambicions inconfessables: Nietzsche, Marx i Freud desqualifiquen l'objectivitat gnoseològica.
L'abril del 2005 la va fer ben grossa, Ratzinger, hores abans de ser Papa, quan va etzibar allò de la «dictadura del relativisme». Un text clar. Una reacció fulminant: monogràfics de les revistes Common Knowledge i The New Criterion despatxen acusacions gruixudes. Un dels títols es autoexplicatiu, «Anti-Anti-Relativism» (Geertz). Proclamen que ser relativista és l'única opció filosòfica raonable: el nou dogma és dialogar i cedir, ja que tenir alguna convicció forta ja és una mena de violència in nuce.
Comprenc –sense voler-les per a mi– les posicions hiperpermissivistes, de tolerància il·limitada: sovint són una qüestió de supervivència. En canvi, el relativisme filosòfic escanya el «desig de veritat», motor de la vida intel·lectual. Fins i tot els nens saben que «tants caps, tants barrets»: cap problema, això no és relativisme! El món és plural. Ara bé, qui té una opinió no la fabrica pas, la veritat: la cerca! En canvi, el relativista de debò va més enllà: «l'opinió de qualsevol és la veritat si a ell li ho sembla», és a dir, no n'hi ha, de «veritat veritable». Sorgeixen aleshores somriures: oi que no ens barallarem pas? És la consigna de Talleyrand: surtout, pas de zèle!, i va sobreviure a l'època revolucionària i a la napoleònica. Sobreviure és important. Però, ¿és això «la vida bona», la que val la pena, la digna?