L'estació de les pomes

No és per posar-me melodramàtica, però cada dia hi ha més poca gent que menja pomes i, en canvi, afronta la tardor amb suplements vitamínics o incorpora a la dieta quotidiana fruites exòtiques com el goji, un fruit sec provinent del Tibet que, segons anuncien, conté una concentració de minerals molt elevada (no he comprovat fins a quin punt, però imagino que deu ser comparable a la de les clàssiques panses). Malgrat tot, jo continuo associant la tardor a les pomes, al raïm, als caquis i a l'olor de castanyes cuites, una relació interessada, ja que es tracta d'impressions olfactives que tenen a veure amb records que vull preservar; una relació subjectiva, si voleu, però senzilla.

De sempre, les pomes han tingut fama de ser saludables, encara que hagin arrossegat el pes del desig i de la desobediència per part dels qui van culpar l'Eva bíblica. Però al jardí de les Hespèrides, l'hort d'Hera a occident, les pomes eren daurades i atorgaven la immortalitat. Penso en la novel·la Les pomes d'or d'un vell batallador, Baltasar Porcel, que va intentar descriure-hi l'aventura inacabable de la vida amb les pomes com a símbol de desig, de somni, de recerca vital.

Joan Miró, a la correspondència amb J.F. Ràfols, es queixava dels qui no són prou potents per «tenir al davant allò que és natural i pintar-ho» i posava l'exemple de Cézanne: «Quan les pomes se li passaven, es posava davant pomes de cera i no parava fins haver-les captat en un paisatge ben resolt.»

Actualment tenim a l'abast fruites exòtiques de tota mena i en consumim cada cop més, per curiositat o per simple esnobisme, tant se val. Són fruites cares en comparació de les autòctones i, en molts casos, amb poques garanties de control fitosanitari. A més, ens arriben buides de significat cultural. Potser per això, la poma continua representant la cara fresca de la tardor, de la mateixa manera que setembre i octubre culminen una estació en què el replegament de la natura es mostra més generós que mai i dóna fruits esplèndids. Ara bé, és evident que s'està perdent la cultura de l'estacionalitat i molta gent ja no sap quin és el temps de cada fruita i verdura. Aquest procés de desmemòria s'ha produït en poques dècades; molts adults hem tingut besavis, avis o pares que feien de pagès o encara tenim familiars que s'hi dediquen, però les generacions joves cada cop estan més desvinculades del camp; és difícil, doncs, que una simple estada en escoles de natura els apropi a la terra. El repte actual no és només crear i sostenir els parcs naturals; ja som uns quants els qui reivindiquem des de fa temps la necessitat de tornar al coneixement dels cicles de la natura. Fa pocs dies Jordi Sargatal, en una xerrada sobre la riquesa paisatgística de Vilanera (l'Escala), va parlar de conèixer els animals i les plantes i d'encomanar a la societat el virus de l'interès per l'entorn natural. De fet, saber quin és el temps de cada fruita surt a compte per raons múltiples: de supervivència, d'economia, de salut. És sorprenent que en un país com el nostre es potenciïn molt més els productes de pastisseria que la fruita. A València, per exemple, he begut el suc de taronja més car de la meva vida; a Barcelona, m'han arribat a cobrar 4,50 euros per unes postres de poma golden. Sovint la fruita és el convidat pobre dels menús. Molts restaurants s'estalvien d'oferir plats elaborats amb fruita fresca amb l'excusa que els clients no en demanen. Finalment, la societat ha adoptat una visió del camp molt limitada que repercuteix en la qualitat de vida. I tanmateix enyorem el contacte amb la terra, el retorn a les fonts, l'olor de les pomes madurades a l'arbre.

Ara mateix, la visió dels camps de pomeres és un regal, fruit del treball dels pagesos que saben l'esforç que demana aquest conreu i les poques compensacions que en reben. Actualment un pagès cobra per un quilo de pomes el mateix preu que fa vint anys. Per això hi ha pagesos emprenyats que protesten pels preus de producció; pagesos que, equivocadament, acaben llençant llet als camps o es veuen obligats a abandonar la terra.

Per sort, les pomes tornen, com un repte de renaixement natural. Pomes d'or o de sang. Golden, starking, fuji i tota la comitiva. Parlen de tot allò que està fora del temps, la pertinença a la terra, els beneficis de la vida senzilla. Tot plegat no és poca cosa.