la tribuna
Els nous senyors feudals
Qui decideix i impulsa el model de creixement són clústers de banquers i grans societats energètiques que practiquen, amb el suport del nepotisme polític, l'ajuda mútua
És una ingenuïtat pensar que els mateixos que han facilitat l'especulació financera, la bombolla immobiliària i l'energia nuclear defensin ara l'ètica ecològica
El franquisme va engendrar una elit de tetrarques corruptes que es varen fer multimilionaris gràcies a la seva incondicional adhesió al dictador. Elèctriques, constructores, immobiliàries, banques i entitats d'estalvi popular eren controlades per falangistes i addictes al regim. En els seus despatxos hi tenien, visible, el retrat del Generalísimo i la fotografia del gloriós dia en què els va rebre en audiència al Pardo.
La transició democràtica, sense ruptura, deixà immunes d'intervenció i d'auditoria totes aquelles societats i els seus beneficiaris. Adolfo Suárez va ser consensuat per franquistes i demòcrates amb l'objectiu de facilitar una mena d'amnistia per aquell tràgic passat. La pista del diner d'aquells tetrarques es troba en els principals bancs espanyols i suïssos. Alguns, reciclats al nou ordre, els veiem encara en consells d'administració de les societats energètiques.
Esperàvem que la democràcia i l'acció de la societat civil evitarien que es reproduís aquell model. Malauradament no ha estat com calia preveure-ho. En els despatxos on es prenen les grans decisions que afecten el nostre desenvolupament econòmic s'ha canviat el retrat del dictador pel del monarca o del president de la respectiva autonomia, però els efectes han estat semblants.
En una economia de lliure mercat és legítim que fruit de l'enginy empresarial es produeixin noves fortunes, especialment si aquestes han generat centenars de llocs de treball i han creat béns i serveis que milloren la qualitat de vida de la població. En canvi, el que hauria de ser socialment rebutjable és l'enriquiment produït mitjançant l'arribisme polític, el nepotisme dels clans familiars i la informació privilegiada que es té en els llocs de govern.
L'escàndol esdevingut a la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana és una mostra de la prepotència i de la desídia que afecta les institucions intervingudes per aquests clans. Els silencis que varen permetre el saqueig del Palau només poden explicar-se per l'existència d'una trama de complicitats. Ningú pot creure que Fèlix Millet pogués arribar a un frau d'aquesta dimensió, i tan fàcilment detectable, sense motivar cap mena de sospita per part de les personalitats que li aprovaven els balanços anuals, totes elles provinents del món dels negocis, la banca i l'empresa.
Pensadors crítics de la societat industrial i de creixement il·limitat, com ara Ivan Illich, Michel Bosquet o Murray Bookchin, ja ens advertiren que la democràcia podria acabar segrestada per aquesta mena de nous senyors feudals de la modernitat. I Catalunya no ha estat una excepció. «Magnes organitzacions filistees que pretenen de convertir el nostre país en una lamentable colònia», va escriure Joan Oliver (Pere IV) en el pròleg de L'econacionalisme.
Efectivament, qui decideix i impulsa el model de creixement, seguint les instruccions de l'economia global, són aquests clústers de banquers i grans societats energètiques que practiquen, amb el suport del nepotisme polític, l'ajuda mútua, que no és precisament la que reclamava el teòric anarquista Kropotkin per a les classes oprimides. L'aval que acaba de donar el govern socialista de 10.000 milions d'euros a les elèctriques per reduir el seu deute i compensar el tancament el 2013 de la central nuclear de Garoña és una mostra de les servituds polítiques envers els nous senyors feudals.
No veig com serà possible una transició a l'«economia sostenible» que ens proposa el govern de Zapatero deixant que la liderin aquests clústers desenvolupistes. El president es troba aïllat en el moment de defensar la llei d'economia sostenible i un canvi de model productiu, que comportaria posar fi a la religió del producte interior brut (PIB). En el seu moment no va saber crear complicitats amb sectors ecoempresarials emergents i el PSOE no va ajudar a fer possible una organització política de l'ecologisme, com en el cas de Les Verds, a França, i els Die Grünen, a Alemanya, amb la qual pogués compartir i cogovernar la revolució ambiental. És una ingenuïtat pensar que els mateixos que han facilitat l'especulació financera, la bombolla immobiliària i l'energia nuclear defensin ara l'ètica ecològica i optin per impulsar els valors culturals de l'austeritat i del consum responsable.
