La guerra com a acció política

Escriu Clausewitz en el tractat modern més important sobre la guerra que aquesta és una manera de fer política per «altres mitjans». Fins la Revolució Francesa la guerra era un afer d'estats i poders polítics que lliuraven exèrcits professionals de petites dimensions, mai més de 50.000 homes, l'objectiu dels quals era la victòria militar o arruïnar econòmicament l'estat que el suportava. El pobles patien les conseqüències de les guerres més pels efectes econòmics que per les victòries i derrotes dels exèrcits que els eren estranys i operaven sovint lluny i sempre localitzadament. La guerra d'Espanya als Països Baixos n'és un exemple.

La Revolució Francesa i Napoleó converteixen les guerres en conflictes entre pobles perquè molts combatents participaven de l'esperit revolucionari que es volia estendre a Europa i posar fi als sistemes polítics de l'antic règim, i perquè el reclutament forçós augmentà la participació de la població en els exèrcits.

La derrota de Napoleó i el període de pau que segueix es basa en el principi d'equilibri de poder entre estats en què els exèrcits tenen com a missió mantenir l'statu quo polític. El principi d'intervenció en un altre estat es basa en l'autoatorgada legitimat d'eradicar aixecaments revolucionaris. La invasió a Espanya per restaurar l'absolutisme de Ferran VII després de les Corts de Cadis respon a aquest principi. L'exèrcit té una missió policial dintre de l'estat per reprimir tota potencial insurrecció; n'és un exemple la repressió de la rebel·lió irlandesa per l'exèrcit britànic al segle XIX.

La guerra francoprussiana de 1870 és la primera entre exèrcits reclutats de manera obligatòria entre el poble. És una guerra atiada pel poder polític en base al nacionalisme que enfronta dos pobles per l'hegemonia a l'Europa continental.

La gran guerra de 1914 és el zenit del fervor nacionalista de França, Rússia, Alemanya, Àustria i Anglaterra, perquè el conflicte existeix no només als camps de batalla sinó a totes les instàncies dels estats bel·ligerants, amb el suport entusiasta de la població, amb l'excepció honrosa dels socialistes que compartien les idees internacionalistes.

La dimensió dels exèrcits mai no havia estat de milions d'homes i els avenços tecnològics en armament i en logística, que permet el transport de les tropes als camps de batalla en qüestió de dies quan abans era de mesos, genera una capacitat de destrucció no vista fins llavors.

Els principis del feixisme que feien despertar en els pobles sentiments d'odi i de revenja, dóna a la guerra, com a l'època revolucionària a França, un sentit patriòtic que fa acceptar a la població penalitats extremes durant anys. A la revolució feixista el principi de llibertat és substituït pel de submissió, el de fraternitat per supremacia i el d'igualtat, per obediència. La guerra esdevé molt més destructiva per l'avenç tecnològic de l'aviació, que permet atacar les poblacions civils de la rereguarda. La guerra és total.

A partir de 1945 les guerres són asimètriques, no entre estats i exèrcits de similar estructura, sinó entre desiguals. Les guerres de descolonització, Algèria, Indoxina i el Congo, en són un exemple. Amb la retirada de Vietnam dels EUA les guerres dels exèrcits convencionals s'acaben perquè aquests ja no son vàlids per resoldre els pobles de dominació que es plantegen a les metròpolis. Tot això es produeix en un entorn d'enfrontament entre est i oest en què l'amenaça d'un conflicte que pot destruir el món manté una pau precària. Això avui ja no existeix, els exèrcits tornen a ser com eren al segle XVIII, de soldats professionals i de petites dimensions.

Per a les democràcies occidentals la guerra com a instrument de política i de projecció exterior té ara limitacions insuperables: la dimensió limitada d'exèrcits altament tecnificats permet un gran nivell de destrucció, però no l'ocupació del territori, i la globalització de la comunicació dóna un coneixement a la població dels efectes de la guerra que l'antagonitza contra el seu govern si el conflicte s'allarga. Els pobles de les democràcies, especialment a Europa, són profundament pacifistes. Només les intervencions per raons humanitàries tenen acceptació, i encara amb limitacions.

Avui, la missió dels exèrcits de defensar els estats d'amenaces internes i externes tal com es va definir a la conferència de Viena ja no és possible; la ideologia dels ciutadans i els mitjans de comunicació ho fan inviable. Però el terrorisme suposa una amenaça per al món occidental i la tecnologia fa que estats amb pocs recursos puguin tenir armes letals. Calen doncs més que mai consensos polítics internacionals i diplomàcia lligada a les palanques econòmiques.

Es podria dir que, malgrat la força dels exèrcits moderns, el seu poder de repressió per mantenir el domini dels estats té una eficàcia limitada a les democràcies. Certament no és així a les dictadures i és aquest un avantatge no petit d'aquelles. El pobles dels estats democràtics són més lliures perquè la capacitat d'aquells de reprimir-los és menor, especialment en el llarg termini, perquè Iraq i Afganistan no són mantenibles. Els governs que ho facin, Espanya i els EUA en són clars exemples, perdran les eleccions.

És un avenç notable que s'ha aconseguit amb molt esforç i sacrifici.