L'arribada del deposat president Zelaya a la capital d'Hondures el passat 21 de setembre ha tornat a posar a primera plana la crisi política d'aquest país i ha posat les bases per replantejar una situació que havia anat quedant estancada. Sens dubte, la batalla de les imatges l'ha tornat a guanyar Zelaya, aconseguint que els mitjans de comunicació occidentals posin més èmfasi en la repressió policial que en el saqueig de supermercats en què van derivar algunes protestes de suport a la seva persona. I també ha aconseguit que els incauts el continuïn identificant sense més matisos amb la democràcia, mentre que consideren que Micheletti és l'encarnació de la dictadura. Tanmateix, les coses s'estan movent de forma més complexa. Malgrat que qui va donar la notícia de l'arribada a Tegucigalpa va ser el president veneçolà Chávez, Zelaya es va refugiar a l'ambaixada brasilera, un país que manté prou més lligams amb els Estats Units. I ell mateix ha començat a parlar de «negociació», perquè sap que el govern Micheletti té nombrosos suports socials, que l'antichavisme està prou estès entre la societat hondurenya i que l'administració Obama vol una transició pacífica.

I és que els acords de San José –abonats per l'OEA, els EUA i almenys 4 dels 5 candidats a les properes eleccions presidencials hondurenyes– ratifiquen tant la immediata restitució de Zelaya a la presidència com la fi del seu projecte polític. Efectivament, una de les seves bases és la intangibilitat d'una constitució hondurenya que impedeix la reelecció presidencial i va ser per perpetuar-se en el poder a imatge de Chávez que Zelaya va començar a predicar en favor d'un referèndum popular o quelcom semblant, i va ser per això que va ser apartat del poder. Hauran de passar dies, segurament, abans de trobar una sortida acceptable per a tothom. De moment, Zelaya considera els acords de San José només una base per negociar. Micheletti també s'hi ha manifestat del tot en contra, però sembla obert a negociar des del moment que els seus intents d'incrementar la repressió van topar amb l'oposició del mateix Congrés hondureny que havia col·laborat a enlairar-lo al poder. Potser aviat, per tant, l'única cosa negociable serà el futur polític d'aquests dos homes i els seus més immediats col·laboradors.

Som lluny, en definitiva, dels cops d'estat clàssics de la regió.