Reagrupament i transparència

L'entusiasme va ser potser el factor més rellevant de la constitució del grup polític Reagrupament, que comptava amb una sèrie de persones convidades procedents del món cultural en general des del qual contemplava l'acte concís, sobri i esquemàtic que s'estava desenvolupant.

S'ha parlat prou del que va dir Carretero i del missatge central de Reagrupament perquè em calgui afegir res de nou. El missatge va ser precís i sense subterfugis. És a dir, clar i català: Reagrupament té com a finalitat primera la unió de l'independentisme català transversal, vingui d'on vingui. El punt de mira és aconseguir l'Estat català. Segons Joan Carretero, la independència s'haurà de proclamar unilateralment des del Parlament de Catalunya.

Quan vaig ser convidada a assistir com a escriptora a l'acte de Reagrupament no vaig dubtar gens a anar-hi. Ben al contrari, vaig sentir que gaudia d'una mena de privilegi: el de poder veure en directe el naixement d'una nova formació política que anirà a les eleccions. Des de la mobilització de 10.Mil a Brussel·les, una colla important de grups i persones hem optat per aconseguir la unió de l'independentisme. Tant és així que ens hem anat adherint a les agrupacions diverses que treballen amb aquesta finalitat per endavant. Ho fem amb un criteri transversal, com a grup sorgit de la societat que admet, és clar, tot partit o agrupació que tingui la mateixa finalitat: l'Estat català.

Reagrupament clama també per l'Estat català i clama per la unitat. Ara bé, cal llegir les declaracions de Carretero a la premsa de diumenge per començar a veure per on poden anar per Reagrupament els camins de la unitat. A una pregunta que li fa Sostres sobre si faria Mas president, Carretero respon: «O potser li demano a l'Artur Mas que em faci president a mi: depenent de qui guanyi.» I continua dient: «Havent de triar entre Mas i Montilla segur que triaria Mas.» I enumera els objectius de l'agrupació en aquest ordre: primer, la independència; el segon, la regeneració democràtica; i acaba manifestant: el tercer, com a conseqüència dels dos primers, que el tripartit no torni a governar més.

Si alguna cosa cal agrair als polítics és que parlin clar. Que a més dels programes, expliquin les estratègies previsibles. Estratègies que passen per les col·lisions postelectorals. Carretero ha dit amb qui pactaria dins un possible panorama. En uns moments en què la política és sovint un conjunt d'incògnites, parlar amb fermesa, no només de programes sinó de l'estratègia per aconseguir-los, resulta una sorpresa positiva, tant si combregues com no amb el pack proposat.

Els polítics, tant els càrrecs electes com els de l'aparell dels partits, sovint ignoren que la ciutadania reclama aquesta transparència. Que no en té prou de saber els programes, que també vol saber on aniran a raure els propis vots, en cas de no assolir majoria. En canvi, la por de perdre possibles votants ha dut fins ara mateix els partits polítics a amagar els possibles pactes postelectorals.

Una formació política ha encetat una via: tothom que voti Reagrupament sap quines possibles sortides tindrà el seu vot. Com ho sabien els votants d'Angela Merkel, que va dir amb sinceritat que pactaria amb els liberals. Com se sap sempre a França, país on a la segona volta totes les esquerres s'arrepleguen en una sola opció i totes les dretes, en una altra opció.

Seria bo que els partits polítics, d'ara endavant, iniciessin un camí semblant al de Reagrupament. El camí de la transparència. Els votants hi guanyaríem. La democràcia hi guanyaria.

Però Carretero no s'atura pas en un possible pacte postelectoral. El polític va molt més enllà. Després d'afirmar que la independència és possible, és necessària i molt urgent, Joan Carretero, tot seguint la tònica de les declaracions, diu ben clar: el primer pas cap a la independència és «telefonar a la Secretaria d'Estat americana, que per cert sap que tard o d'hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l'hora de la llibertat ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercicis a Europa i necessiten lloc per aparcar».

És a dir, si vostès havien pensat que la independència no és possible, si són dels que diuen «independència? què més voldria jo!!», si, presos pel desànim, s'apunten a rondinar «Espanya no ens deixarà anar mai!», és que no compten amb una estratègia que, com un secret, corre amb veu baixa entre els sectors independentistes que remenen les cireres. L'estratègia s'anomena Obama-Clinton.