El català del Raval

Un home gran dina sol en una taula. Deu ser vidu. Els vidus, per temps que passi que ho són, fan tristesa. Més que les vídues, que passat el temps deixen de fer-ne o procuren no fer-ne. Quan ha acabat el flam, l'home treu una pipa. Abans d'encendre-la, pregunta a unes senyores de la taula del costat si les molesta el fum, i això que ell i elles estan situats en la zona reservada als fumadors i no caldria demanar permís. Les senyores li diuen que pot fer, i ell encén. Els fumadors són gent educada. On no es pot fumar no fumen i si en tenen ganes surten a fer-ho al carrer, encara que plogui o faci fred. Els no fumadors els observen des de l'altre cantó dels vidres sense mostrar cap pietat. Es podria haver legislat al revés, que els fumadors es quedessin a dins i els no fumadors sortissin a fora, però els fumadors, que són uns senyors, no ho han permès de cap manera.

Ens trobem a Can Sergi, el restaurant del Raval de Barcelona on dino sovint i on els matins prenc el cafè. A base de presentar el Raval d'una determinada manera, la Barcelona i la Catalunya que no viu o no treballa en aquest barri es deu pensar que la seva població és formada exclusivament per asiàtics i africans (a banda de putes, macarrons, gent amb navalla i turistes i aborígens amb ganes de gresca i jocs de llit). El senyor de la pipa ha demanat el permís de fumar en català i les senyores li han respost igualment en català. Són veïns del barri: dels carrers Nou, Sant Pau, Santa Madrona, Sant Oleguer, Amàlia, Carretes... El rovell de l'ou del Raval, lloc on hi ha Can Sergi, que aquests dies compleix deu anys de servir dinars i cafès.

A Can Sergi hi ha altra gent. En una taula dinen quatre nois vestits amb samarretes negres esquitxades de guix. Treballen en una obra del carrer Marquès de Barberà que fa temps que dura. La composició demogràfica, social i lingüística del país ens faria pensar que aquests nois haurien de parlar en castellà. Com el senyor de la pipa o les dones de la taula del costat, els paletes parlen també en català. El català del Raval: natural, de dia feiner, sense complexos ni militàncies. Un català corrupte perquè diu Atarassanes per dir Drassanes, i bocadillo i busson, per dir entrepà i bústia, però no més que el català de l'Eixample, que diu pues i desde luego, o el de Girona, que diu rato i puesto.

Jo escolto el català del Raval, fresc i viu com el peix que salta i remena la cua als taulells de la Boqueria, i sempre em penso que és el que es devia parlar a la casa de Joan Salvat-Papasseit o el que sentien Josep M. de Sagarra i Josep M. Planes quan es plantaven al carrer del Cid o de les Tàpies buscant picant i paraules d'amaniment. L'Institut d'Estudis Catalans té domicili al Raval però em sembla que els que fan els diccionaris paren poc l'orella pel carrer. Si la paressin els sortiria un diccionari més potent.

El Teatre Nacional de Catalunya recupera aquests dies unes obres de Juli Vallmitjana, el dramaturg modernista dels gitanos, els baixos fons i la gent que es bellugava per la zona que s'estén de Montjuïc a les Atarassanes. Es pondera el lèxic d'aquestes obres com si fos una cosa perduda per sempre, però Vallmitjana encara ressona pel Raval. Com encara s'hi veuen unes dones com les que pintava el seu amic Nonell. Aquella Catalunya de l'hampa i aquella altra d'obrera que portava gorra, vestia granota, anava als toros, demanava a les senyores permís per fumar quan pujaven al tren o al tramvia i després anava a cremar convents té els fills i els néts al Raval de Barcelona.

Una dona que passeja uns gossos em pregunta on és la plaça del Sant Pare Coromines. Vol dir Pere Coromines. La gent del Raval no s'orienta gaire bé en el seu barri des que se li va aplicar la reforma urbanística. Els carrers nous encara els són una sorpresa. En canvi, els asiàtics i africans, com que van venir després i sempre ho han vist igual, s'hi mouen amb total equilibri. Uns asiàtics acaben d'obrir un supermercat a la cantonada entre els carrers Nou i Sant Oleguer, on hi havia hagut una oficina de Caixa Laietana. Els rètols diuen: «Alimentació. Venda al major i detall.» Els amos saben quin és l'idioma de la clientela.

Penso si Alfons el Magnànim no es va endur catalans del Raval en la seva expedició a Nàpols. Nàpols té una cosa del Raval de Barcelona, sobretot quan de balcó a balcó i entre roba estesa salta una paraula en lo pus bell catalanesc del món.