Llibres de text

Amb el nou curs escolar, els llibres de text sempre són actualitat. No entraré ara en l'anàlisi de si seguiran existint o aviat tindrem una mena d'ordinador portàtil a la mà per llegir i aprendre. Tinc els meus dubtes, tot i la seguretat amb què m'ho asseveraven l'editora Ester Pujol i l'escriptor Emili Teixidor mentre fèiem temps abans de la deliberació del jurat dels premis Bertrana (de la qual jo n'era un mer observador). Em referiré al moment actual i a la idea tan estesa que els alumnes deixin els llibres per a un altre en acabar el curs. No hi ha dubte que quan es tracta de familiars, l'acció és lògica (suposat que no es trobin amb els constants canvis de llibre que a vegades s'imposen per al nou any). I que, en darrer terme, si algú pensa llençar-los –en sortir de l'institut havia trobat llibres a la paperera ja el darrer dia de classe–, el traspàs és ben indicat. No creieu, però, que estem perdent valors? Tan poc els estimem? La pobresa de determinades famílies ve exactament del cost dels llibres? L'ajuda no es pot canalitzar d'una altra manera? Sempre recordaré aquella anècdota dels meus temps de mestre en què els docents fèiem mans i mànigues per ajustar el preu d'una excursió perquè se'ns deia que 400 pessetes era car. A la tornada, en aturar-nos en una àrea de servei de l'autopista, se'm va acostar un vailet i em va preguntar: «Profe, ¿aquí en la tienda habrá algo para invertir las dos mil pesetas que mi abuela me ha dado para gastar?» A casa els llibres de cada curs tothom els guarda des de no sé quantes generacions. Són un testimoni d'una etapa de la vida, una font de records, un manual al qual encara es pot recórrer quan es dubta d'alguna cosa. Si els havíem aprofitat bé, ens en queda la memòria visual que ens ajuda a retenir conceptes. A mi em sembla que la moda de desprendre's, per sistema, dels llibres de l'aprenentatge, és un mal símptoma.