Teologia de l'opressió

Una de les paradoxes del cas Millet és que fa passar per escandaloses actituds corrents en el món empresarial. Comprar un local i revendre'l al doble de preu, enriquir-se mentre el personal viu en la precarietat laboral i la penúria econòmica, utilitzar recursos públics per engreixar comptes privats, emprar escletxes jurídiques per estalviar-se impostos, fer servir diners negres, exhibir impúdicament la riquesa, congraciar-se amb polítics de tots els colors i col·locar familiars en llocs de responsabilitat de l'empresa no és que siguin recursos habituals del món de l'empresa, sinó part consubstancial del món econòmic capitalista. No es tracta només que això estigui protegit per la llei, sinó que s'ensenya a bastament com a codi moral en les escoles de negocis. Al cap i a la fi, l'especulació, les subvencions públiques, l'enginyeria fiscal, la recerca del benefici, les xarxes de contactes i la llibertat de contractació de familiars –a banda de les permissives normes que propicien la precarietat laboral– són conceptes assumits (de manera inquietant) no només pel món econòmic, sinó també per una part dels damnificats.

Tot plegat, assistim a una subversió en els principis que sostenien els valors morals tradicionals, per exemple, del cristianisme, i ens acostem a una certa ètica nietzscheana d'empresa en què l'egoisme s'imposa impunement a l'interès col·lectiu. Aquesta subversió de valors ens acosta a la dimensió del fenomen actual d'amoralitat desbocada. Millet no respon a una anomalia, sinó a una norma sistèmica, escolada subtilment en les consciències. Si assumim amb naturalitat que la riquesa desproporcionada coexisteixi amb el drama de l'empobriment d'extensos sectors socials a partir de l'exclusió laboral, és que quelcom profund i invisible ha pervertit la psicologia col·lectiva.

Un dels millors llibres del pensador Gregorio Luri ens n'ofereix unes quantes pistes. Al seu Neoconservadorisme americà explica com les grans fortunes nord-americanes, a partir d'un entramat de fundacions, aconseguiren introduir-se, a còpia de generoses donacions, en el món acadèmic, fins a assolir, a partir dels 70, una certa hegemonia entre una universitat directament corrompuda per les subvencions privades. Friedman i bona part dels seus deixebles, com ara Kristol, Perle i Fukuyama, han mostrat en la seva obra grans limitacions intel·lectuals. Tanmateix, les grans fortunes que financen càtedres universitàries i controlen mitjans de comunicació han propiciat que aquests gaudeixin d'una projecció pública desproporcionada respecte dels seus mèrits. Així, amb una propagandística maquillada amb llenguatge científic, han acabat fent passar per ideologia el que simplement es tracta de teologia, és a dir, fer semblar pensament el que en el fons resulta una religió en què el capitalisme neoliberal apareix com a veritat revelada.

Així, des de les universitats anglo-saxones, especialment des de l'invent de l'MBA, començà a difondre's la creença que el mercat és l'únic déu veritable i que aquest requereix sacrificis humans. Ho diuen les millors universitats del món (tenint en compte que el concepte rànquing esdevé una fina obra de manipulació sota els auspicis de centres d'estudis, al seu torn finançats per fundacions dels rics), que «captaven talents» (els fills de les elits econòmiques dels estats perifèrics) que servien per desmantellar l'economia dels estats on s'aplicaven aquests principis (i només s'han aconseguit recuperar aquells que han corregit el rumb marcat pel consens de Washington).

A casa nostra, determinades escoles de negocis i laboratoris d'idees estenen els seus tentacles per abduir sectors estratègics (sanitat, educació, administració) amb la intenció de fer-ne activitats rendibles… per als elegits! De fet, la seva actuació és previsible, car qualsevol modificació en el sentit d'increment de productivitat obeeix a la intenció d'eixamplar beneficis per a una selecta minoria, que exigeix una cultura de l'esforç... mentre descansa al seu iot! Tanmateix, des d'aquestes instàncies, amb prèdica i altaveu en uns mitjans que exerceixen de corretja de transmissió, es revelen dogmes de fe fonamentats en creences de l'estil que «privatitzar és bo», «apujar impostos, una heretgia», «abaixar impostos als rics, el camí correcte», «l'atur és un preu assumible (que no paguen) per assolir el tan anhelat creixement econòmic», o «les desigualtats socials són naturals i desitjables (sobretot per qui s'ho mira des de dalt)». Així, a partir d'aquesta teologia econòmica, a tots aquells que han passat per les diverses mederses de les prestigioses escoles de negocis, els repeteixen fins a la sacietat que, si baixen els beneficis, la primera cosa que cal fer és enviar els treballadors a l'infern de la desocupació. Tota una teologia de l'opressió, disfressada d'ideologia. Al cap i a la fi, Millet són molts.