Política de reestrena

Si hom va als mateixos bars, més o menys a la mateixa hora, es trobarà el mateix individu carregat amb la mateixa bossa plena de pel·lícules en suport digital prest a oferir-li, somrient amb els mateixos trets orientals, els títols més populars de les últimes temporades cinematogràfiques. Què passarà si arriba a terme la llei del cinema de Catalunya? Estarà obligat també a oferir, al 50%, còpies doblades o subtitulades en català, i si no, multa? Aquesta llei arriba ostentosament tard. Fa trenta anys l'única manera de veure pel·lícules era anar a les sales de projecció. De llavors ençà les sales han anat tancant, i només en queden de grans i encabides en àrees comercials i d'esbarjo. Ara el cinema és en una altra banda. Cada vegada s'ha d'esperar menys entre l'estrena i l'emissió per televisió o la comercialització en DVD, i internet permet que per diversos, imaginatius i oh quant il·legals procediments qualsevol aficionat tingui a casa una filmoteca de dimensions fins fa poc inconcebibles. Té sentit encara que el poder públic forci les distribuïdores a treballar en una llengua els parlants de la qual minven per moments? En té, però cada cop menys. La indústria del cinema sap que ningú no ha deixat mai de veure una pel·lícula perquè no estigués doblada al català –si un segment substancial del mercat es perdés per això, no caldrien multes–, i per tant som l'última de les seves preocupacions, i molt per darrere de la pirateria. I el nostre govern sap que no té poder coercitiu suficient, però en lloc de confessar-ho, cosa que podria causar algun sobresalt de consciència, faran veure una vegada més que són molt audaços en la defensa de la catalanitat. Sense conseqüències visibles.